Desglaç

Pura física recreativa. Ens ho van ensenyar de petits i de moment ningú no s’ha atrevit a desmentir-ho: per damunt de zero graus, l’aigua en estat sòlid recupera la seva liquiditat habitual, els cristalls hexagonals perden la seva estructura, els àtoms vibren amb més alegria. Els canvis d’estat de la matèria són sempre sorprenents i misteriosos, fins i tot per a les ments més racionals. De sòlid a líquid i de líquid a gas, o –si ens volem saltar un estadi– directament de sòlid a gas per la via màgica de la sublimació. I encara hi ha enigmes, com aquella tècnica que expliquen que, per aconseguir fer glaçons completament transparents –cosa que un gintònic ben fet agraeix–, cal posar-los al congelador amb aigua bullida dues vegades i a una temperatura de setanta graus, que, paradoxalment, fa que el procés sigui molt més ràpid. Curiositats de les lleis inexorables de la termodinàmica, que tot ho regulen. Ara, les temperatures es confabulen per fer que tot aquest bededéu de neu es vagi fonent i tiri cap avall, fins arribar al mar, que és el morir, com deia el vell poeta, i el cicle torni a recomençar un cop més. L’espectacle dels rius plens de neu fosa, que baixen rabents i nerviosos, projectant una fosca remor de còdols remoguts, és d’una certa violència. Però tot va bé si no se surt de mare, embassaments plens i tranquil·litat general: ens agrada i ens espanta a parts iguals, aquesta sensació de fúria, aquesta joia del món.