OPINIÓ
Opinió 05/10/2018

Desemmascarar el dimoni masclista

i
Antoni Riera Vives
3 min

Els instituts de vegades semblen grans arques de Noè estibades de docents (un de cada casta, un de cada ideologia, un de cada tarannà) que ensenyen i, sobretot, eduquen en valors, uns alumnes que semblen tan sovint perduts al bell mig de la immensa mar alienada.

Al meu claustre, com pertot, hi ha de tot. I entre el maremàgnum de professors n’hi ha un de ben singular, entranyable i, per tant, adorat per tots els alumnes que han tengut la sort de tenir-lo. Nom Jesús, i és el profe de filosofia. L’home és tan feiner i motivat que aprofita les guàrdies per proposar qualque dinàmica que faci pensar els alumnes. Ahir, per exemple, els va fer arrambar a tots a la paret, com si fossin al punt de partida d’una cursa d’obstacles. Ell els anava fent preguntes: “Has nascut fora de Mallorca?”; “Els teus pares estan separats?”; “Has viscut algun episodi de violència a ca teva?”... A cada “no” per resposta, l’alumne havia d’avançar dues passes. Quan s’acabà la dinàmica, alguns restaven encara en el punt de sortida. D’altres eren a mig camí. I ben pocs havien completat la cursa sencera. Aquests solien ser nins, blancs i mallorquins. Una manera de demostrar com ens determina la vida el nostre entorn immediat, la nostra circumstància personal. Una manera de demostrar, al cap i a la fi, que no vivim en igualtat d’oportunitats, i que si el sistema no discrimina positivament els col·lectius més desfavorits, hi ha massa gent que queda a mitjan camí en la travessia de la vida.

Dic tot això perquè aquests dies a Manacor està molt damunt full la discriminació que pateixen les dones a l’hora de poder participar en igualtat de condicions en les diferents danses rituals i de figura que omplen el calendari festiu manacorí. Nanets (on ja ballen nins i nines, indistintament), mulassers (també amb joves i al·lotes dins la colla), dametes (grup format exclusivament per nines), indis (on ballen només nins), moretons (on ballen també només nins) i les dues patates calentes: els cossiers (amb una dama que és sempre una dona i sis cossiers que són sempre sis homes) i els dimonis de Sant Antoni (liderats per un baciner sempre masculí i amb quatre homes en els papers dels tres dimonis i de Sant Antoni).

L’Ajuntament de Manacor va aprovar no fa gaires setmanes una moció per la qual es comprometia a fer tot el que estigués a les seves mans perquè nins i nines, homes i dones, tenguessin les mateixes oportunitats a l’hora de ballar aquestes danses. Es parla molt, aquests dies, del cas dels cossiers. I se senten veus plenes d’autoritat i amb poder de govern que es mostren prudentíssimes a l’hora de facilitar que les dones tenguin accés a participar en el ball com ho fan els homes. “Hem d’anar alerta”; “no es tracta de treure defora ningú dels que fins ara han ballat perquè pugui ballar una dona”; “no els hem de dir que fins ara ho han fet malament”; “no els podem ofendre”. Aquestes són algunes de les preocupacions d’aquestes veus que avui encara no revelam.

La situació em recorda, salvant, òbviament, totes les distàncies necessàries, els complexos que determinades persones o col·lectius manifesten tenir davant la possibilitat d’homenatjar les víctimes republicanes de la guerra civil. “Hem d’anar alerta”; “la dreta d’avui no en té cap culpa”; “no podem ofendre els de l’altre bàndol”. No deixa de ser curiós que per no ofendre els qui fa dècades, o segles, que viuen instal·lats en el privilegi, continuem ofenent els qui fa dècades, o segles, que viuen discriminats, o discriminades, en el cas que ens ocupa avui.

Qui es pot sentir més ofès, l’home que fa vint-i-cinc anys que balla i que és, a més, hereu d’uns homes que han ballat durant més de cent anys, o la dona que demana per ballar i li diuen que no podrà pel simple fet de ser dona? La discriminació secular de la dona a les danses (i a tantes altres manifestacions de la cultura popular: pens ara en els caixers a Ciutadella) clama al cel. No és tolerable, al segle XXI, que en nom de la tradició es vulgui excloure la meitat de la població de poder ser protagonista d’una festa que estimen tant o més que els qui cada any en són cares visibles, sempre masculines.

Amb quina cara queden les nines que acudeixen als tallers per a infants que es fan per donar a conèixer les danses quan els seus pares els diuen que elles no podran ballar perquè són nines?

A Manacor, si féssim la cursa del profe Jesús de filosofia parlant de les danses, totes les dones quedarien arrambades a la paret. Ni una passa, haurien caminat. És hora, idò, de la discriminació positiva. És hora de desemmascarar el dimoni masclista i fer-lo ballar al so d’un nou temps, més just i més igualitari. Que prengui llum de na Pintora qui n’hagi de prendre!

stats