La Desbandá

LLORENÇ CARRIÓ
LLORENÇ CARRIÓ

Reivindiquem un dia contra l’oblit de tot allò que pensam que és important i que no hauríem de permetre que se’ns escolàs mai pel forat fosc de la memòria. Si oblidam, perdem la nostra identitat i alguna cosa de nosaltres deixa d’existir. Pensem en els milers de persones d’arreu del món que per un motiu o altre han patit o pateixen la injustícia de l’oblit o el silenci. Donem-los veu i actuem perquè res no mori o quedi esborrat. Recordem!

Avui fa 81 anys de la massacre que es va produir a la carretera de Màlaga-Almeria després de l’ocupació malaguenya per part de les forces italianes i les revoltades. La caiguda de la ciutat va suposar un dels èxodes civils més terribles de tota la guerra. Gran part de la població, temorosa, va fugir per la carretera costanera, l’única via no ocupada pels nacionals. Es calcula que la Desbandá, com es va conèixer, hauria pogut arribar a mobilitzar entre 15.000 i 150.000 persones i que l’acció bèl·lica de l’exèrcit franquista hauria provocat entre 3.000 i 5.000 morts a la carretera. L’enyorat socialista Paco Ferrer en va ser testimoni directe, a només nou anys. La seva intervenció al ple explicant la seva experiència serà un dels records més importants que m’enduré del meu pas per l’Ajuntament.

La premsa internacional de l’època la va definir com a cataclisme humà sense precedents i la més terrible evacuació d’una ciutat a l’època. A tall d’exemple, va provocar deu vegades més víctimes que els bombardejos de Guernica (300 morts). Tot aquest sofriment i desastre es produí a només 700 quilòmetres de Mallorca o a una hora d’avió, perquè ens entenguem. La veritat és que parlar de números en ple segle XXI és perillós perquè s’acaben deshumanitzant els conflictes i les tragèdies anònimes, i fa aliè, ara més que mai, el dolor dels altres.

La intervenció del creuer 'Baleares' en aquest episodi va ser decisiva. Va ser un dels tres vaixells que dirigiren els seus canons contra la costa, en direcció a les columnes de refugiats civils, i que, sense dubtar en cap moment, obriren foc contra aquesta població indefensa. Segurament no podré arribar a copsar mai el dolor que produí a en Paco i a moltes altres víctimes veure per primera vegada la Feixina, un monòlit sense cap valor estètic ni patrimonial erigit en honor del vaixell que va causar tantes víctimes, sobretot entre els que fugien de Màlaga, però també la tripulació mateixa, i que continua sent un homenatge a l’Alzamiento Nacional.

D’altra banda, una sorpresa molt especial que em vaig endur de la darrera visita d’Es Baluard i de l’exposició de Jean Marie del Moral va ser una petita fotografia de l’americà Hans Namuth. Sorpreses com aquesta són les que et fan estimar l’art, la cultura i els museus. El 1935 Namuth va viure a Mallorca i va ser un dels fotògrafs estrangers, com Robert Capa i Gerda Taro, que retrataren la Guerra Civil. L’any 1937 va ser un dels pocs testimonis d’aquesta tragèdia i la seva fotografia, molt recomanable, em va tornar a transmetre la força i l’emoció de Paco Ferrer el dia del ple.

Per tot això, a l’equip de govern no ens ha tremolat la mà cada vegada que s’ha duit la qüestió de la Feixina als debats municipals. No oblidam Màlaga i el seu dolor, que també és el nostre. Continuarem ferms en la decisió presa i en cap cas ens aturarem, perquè ens hi sentim compromesos.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF