Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Desacatament

El ple del Tribunal Constitucional ha avalat aquests dies la reforma de la seva llei orgànica que li permet suspendre cautelarment alts càrrecs i autoritats polítiques que desobeeixin les seves resolucions, com podria ser el cas de la presidenta del Parlament català, Carme Forcadell. La reforma va ser aprovada durant la legislatura avantpassada, amb la majoria absoluta del PP al Congrés dels diputats, com a resposta al sobiranisme català. Ara, l'Alt Tribunal, després de rebutjar un recurs del Govern basc contra la reforma de la llei, ha considerat que està d'acord amb la Constitució i, per tant, té via lliure per actuar.

Amb el temps, el Constitucional sembla més un tribunal destinat a preservar l’ordre públic (faig notar les minúscules per evitar interpretecions malèvoles) que l’ordre constitucional. Per a l'aprovació, modificació i derogació de les lleis orgàniques s’exigeix la majoria absoluta del Congrés. Es donarà, doncs, la circumstància que en el moment que aquesta modificació, que dóna nous poders al Constitucional, es faci efectiva, en la cambra de representants no hi haurà la majoria absoluta que l’avali, tret que el PSOE voti conjuntament amb el PP i Ciutadans. Una situació que, com a mínim, podríem considerar xocant. S’hauria de revisar la norma.

A ningú se li escapa com resultaria de greu, per a la vida política espanyola i per a l'estabilitat democràtica, que el Constitucional, per exemple, suspengués la presidenta del Parlament de Catalunya de les seves funcions. On quedaria la separació de poders, base de la democràcia i de l’estat de dret? El simple fet que això pugui succeir demostra una baixa qualitat democràtica. Hauríem de remuntar-nos anys enrere per entendre aquest procés creixent de la instrumentalització del poder judicial en benefici del govern de torn. Certament, ha plogut molt des del “Montesquieu ha mort” de la reforma de la Llei del Poder Judicial.

Però no hauríem de caure en el parany de pensar que la judicialització de la política és la intromissió del poder judicial en el terreny de l’executiu. Ben al contrari, la judicialització de la política és la instrumentalització que es fa, des d’aquesta, del poder judicial, per no afrontar qüestions que pertanyen estrictament a l’àmbit polític. La judicialització de la política, igual que la despolitització de l’economia, és fruit del menyspreu a la voluntat popular. Sempre hi ha un bé superior per fer callar qualsevol tipus de demanda. Una manera educada d’autoritarisme. No s'ha de confondre la judicialització amb la criminalització de la política, que és la conseqüència directa de la delinqüència derivada de la corrupció existent. Intentar posar-ho tot al mateix sac no és més que una manera hàbil de rentar-se les mans davant la responsabilitat directa sobre la corrupció i d’escapolir-se a l’hora de prendre decisions polítiques difícils. “El jutges diran”, s'esgrimeix com a principi natural i universal; certament, sí sobre els fets delictius, però no sobre l’acció política.

Per aquest camí arribem al tabú del desacatament. Una qüestió espinosa a més no poder. Si ens situem a l'inici de les coses, l’origen del conflicte entre Catalunya i el govern central, avui clarament un conflicte entre l’Estat i Catalunya, s’ha de situar en allò que Alfonso Guerra qualificà de “cepillado” de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 per part del Congrés, i en la posterior sentència del Constitucional de 2010. Un estatut que no trencava la unitat de l’Estat, que resolia favorablement, per a una majoria de catalans, l'ancoratge de Catalunya dins d’Espanya i permetia avançar raonablement pel camí possibilista i de concòrdia que havia obert la Constitució del 78, que havia avançat introduint el terme de nacionalitats, un clar eufemisme de nació.

Allò més raonable, i més en un Estat democràtic encara en construcció, hauria estat respectar la voluntat majoritària de Catalunya (“respectarem el que arribi de Catalunya”, havia dit el president del govern) i no propiciar el famós “cepillado”. Si el Tribunal Constitucional hagués posat algun emperò al text, una sortida possible, segurament la més intel·ligent, hauria estat modificar la Constitució, si hagués calgut. Es va fer tot el contrari, i s’ha convertit el Constitucional en estilet en contra de les reivindicacions catalanes.

Però la traïció a la voluntat popular expressada a les urnes per la majoria de ciutadans de Catalunya no era un desacatament més gran que, en el pitjor dels casos, el fet de desoir l'opinió del Constitucional? La resolució de l’Alt Tribunal era modificable amb una reforma de la Carta Magna, però l'opinió majoritària expressada a les urnes no era modificable per cap mecanisme democràtic. Només per aquesta via democràtica es pot resoldre el conflicte. No sembla que aquest sigui el camí que vulgui emprendre el nou govern de l'Estat, ni la voluntat dels seus aliats.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF