Des d’Arinsal fins a l’Estany de les Truites, l’Estany Negre i el Pic del Comapedrosa

Memòries de la visita al sostre d’Andorra

Al bell mig de l’hivern, als dies de fred de febrer, quan els amics muntanyencs expliquen que hi ha més allaus que mai i tots tenim massa feina per treure el nas del despatx, segueixo descrivint-vos les nostres excursions d’estiu. És clar que hi ha intrèpids que fan via cap a l’Estany Negre i més enllà també a l’hivern, portant grampons i piolet. Tanmateix, ja us imagineu que no formo part d’algun fantàstic grup de superhumans que ara mateix està practicant escalada en gel a l’espectacular salt d’aigua de Comapedrosa.

La última vegada que vam passejar pel Parc Natural de les Valls de Comapedrosa tot ple d’abarsets i de rierols, era al mes de juliol. A més a més, just quan estàvem a punt de coronar el desitjat i preciós cim, el més alt d’Andorra, es va cobrir de boira fins al glaciar a la vora de l’Estany Negre. Exactament el mateix ens va passar a Noruega, a Preikestolen: la ruta de senderisme més famosa del nord d’Europa: just érem a punt d’arribar al “Púlpit rock” quan ens vam veure envoltats de teranyines fredes i grises, de trossos de núvols gens transparents. A la part superior del penya-segat, hi havia una cua de gent que tremolava de fred humit fent-se fotos a la boira. La foto que m’he emportat del cim del Comapedrosa (2.942 m) reflecteix el mateix concepte: la meva figura mig congelada es divisa al centre d’un enorme núvol blanc. Per tant, em vaig perdre les vistes de la vall Ferrera i el massís de la Pica d’Estats, del Forat dels Malhiverns i la serra del Cadí, de l’Aneto, de la Maladeta i de tot Andorra. En contrapartida, la última cresta, la més difícil, no em va semblar cap repte per pura inconsciència: si mirava cap avall, no veia res.  A més a més, ens hi vam creuar amb una família de turistes, semblantment britànics, en sandàlies i amb nens petits, tan inconscients de qualsevol perill com jo mateixa però força més mal equipats. Era un dia perfecte per no tenir por de res. Llàstima que això suposava una pobre perspectiva des d’un del més cèlebres miradors dels Pirineus.

El camí cap al pic de Comapedrosa està molt ben senyalitzat: vam deixar el cotxe passat el poble d’Arinsal, després d’un túnel i al començament d’una pista forestal, i vam seguir les indicacions al refugi de Comapedrosa i al port de Baiau, les marques blanques i vermelles de GR-11. Vam fer la ruta, d’uns 14 quilòmetres i 1.513 metres de desnivell, en dos dies. Vam fer els primers 700 metres de desnivell el dissabte a la tarda i vam arribar al refugi a temps per passejar a la vora de l’estany de les Truites i per sopar. És un refugi guardat, prou bonic i força còmode. Hi vam passar la nit, així que el diumenge ens quedava ben poc per arribar al cim, caminant entre núvols, i signar el llibre guardat a la capsa metàl·lica. Vam trigar unes 4 hores en arribar al lloc on teníem el cotxe, i els últims metres de baixada em van semblar interminables, més llargs que els 27 km de Cervera a Florejacs fets en un matí d’entrenament per la Marxa dels Castells. Quan t’acostumes a caminar per Andorra, qualsevol trajecte de la plana sembla fàcil; diuen que nadant també ho notes; per això els nostres esportistes tenen tan bons resultats en natació, perquè entrenen a la muntanya. Desitgem-los molta sort als campionats de Catalunya de la setmana que ve... i a tots vosaltres, bon hivern, bones rutes i nous descobriments.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF