OPINIÓ

Dèries sueques

El seguiment del premi Nobel de literatura acaba convertint-se en una mena de lliga esportiva per a persones pretesament ‘cultes’. Des de fa uns anys, amb l’explosió d’internet per a tothom, qualsevol pot seguir en directe l’anunci de l’Acadèmia sueca, i pot dir-hi immediatament la seva a les xarxes socials. Dies abans, hi ha travesses de favorits, i ens diuen que les cases d’apostes angleses accepten messions pels noms que hi ha sobre la taula. Ens parlen, des de fa dècades, de Kundera, de Lobo-Antunes, de Magris, de Murakami, com abans es parlava de Paul Auster (sembla que un nom a la baixa, com si fos més ‘dolent’ ara que fa vint anys), o d’algun poeta persa òbviament anacreòntic o novel·lista congolès conscienciat, sempre extraordinaris, oi tant. Tot molt distret: facin les seves apostes. Els francesos estan convençuts que les seves lletres són les millors, i juguen fort pels seus noms; els espanyols, amb aquell orgull, posen en primer pla algú tan recomanable com en Javier Marías –o en Vila-Matas, escolto–; i els catalans, curiosament, sembla que ja s’han donat per vençuts, i ja no parlen d’en Jaume Cabré, com abans sí que s’atrevien a parlar de Porcel, de Moncada o fins i tot de Martí i Pol. Els nacionalismes aquí hi juguen un paper essencial; són les universitats –les facultats de lletres– qui fan unes primeres candidatures, i sempre en clau ‘nacional’ (excepte als Països Catalans, perquè aquí ningú creu en ningú). Alhora que això sembla molt important, hauríem de recordar una dada: hom pot passar de guanyar el premi Nobel a desaparèixer, editorialment parlant: quants llibres ha publicat Elfriede Jelinek des del 2004, quan va ser premiada? Un fotimer, entre novel·les i obres de teatre. Quants s’han publicat a Espanya, sigui en castellà o en català? Cap ni un. El mateix podríem dir de –cito premiats recents– Patrick Modiano, Herta Müller i Gao Xingjian, per exemple: el premi Nobel aconsegueix que treguin el cap entre la barrumbada d’obres que ens arriben –èxits internacionals, premis Pulitzer o Goncourt, apostes editorials de suposada ‘qualitat’, etc.–, però no que s’hi facin un lloc, ni atreure els lectors cap a una demanda futura de les seves obres, per extraordinàries que siguin (o no tant…). És molt més probable que ens arribi una primera novel·la italiana –o danesa– d’un autor nou que ha tingut un cert èxit que no la nova novel·la de Jean-Marie Le Clézio (Nobel 2008). Els editors deuen saber per què.

Això és el premi Nobel, ara mateix: una etiqueta tan efímera com haver guanyat el premi dels jocs florals del teu barri. Semblava que Cela havia tocat la glòria eterna, quan el va guanyar, i resulta que ara no el llegeix ningú, i molt menys fora d’Espanya (tot i la reedició no censurada de ‘La colmena’, que ha trigat quaranta anys a publicar-se!). Un nom tan mort com el de Jacinto Benavente, el de Don Camilo, ai. Fins aquí la immortalitat: ara només li queden les estàtues cagades pels coloms, com als altres ‘pares de la pàtria’. Amb tot això vull dir que no n’hi ha per tant, amb el premi Nobel, el guanyi Bob Dylan, Tomeu Penya o Philip Roth. Els premis són els premis, i les obres les obres, i l’interès de la gent és l’interès de la gent, que per sort –o per desgràcia– encara llegeix qualsevol cosa. Em sembla que ningú sap què ens semblarà bo d’aquí a trenta anys –Umbral, per exemple, ja comença a semblar el millor prosista castellà del passat segle, amb Borges–: és possible que els que ara considerem genis ens semblin espantalls. I que es descobreixi que aquell poeta que es va passar tota la vida ignorat és el nom més important de les nostres lletres (així el cas de Pessoa, o del ‘nostre’ Miquel Bauçà). En fi, literatura, senyores. Que vagi de gust.     

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF