OPINIÓ

Democratitzar un món multipolar

La darrera ha estat la suspensió del parlament britànic, una de les institucions democràtiques amb més solera del vell continent, decretada per Boris Johnson per tal d’imposar un Brexit unilateral de conseqüències incertes. La resposta a la incertesa i la crisi d’identitat dels vells imperis no pot ser mai la unilateralitat, sinó el diàleg entre estats i la recerca d’una democràcia global amb institucions públiques vàlides per exercir-la.

Fa només uns dies, es reunia al país basc francès el G7, un 'lobby' de postimperis que deixa fora països com l'Índia o la Xina, que ells tots sols pesen molt més del que puguin representar França, Alemanya o Itàlia per separat, i fins i tot més que la UE en el seu conjunt, en terrenys com l’econòmic. Dos països que, a més, concentren gairebé la meitat de la població mundial. I pel que fa a l’Índia, parlam de la democràcia més gran en el planeta, i una de les més assentades. Per això, i més enllà de la parafernàlia i la demostració de poder amb l’escenografia escollida i la militarització de la frontera francoespanyola, allò cert és que el G7, a part de ser un club poc legítim per prendre decisions en l'àmbit mundial, tampoc no té el poder real per dur-les a terme. Una de les poques acordades, l’ajuda al Brasil contra la devastació de l’Amazònia, ja ha caigut perquè els Estats Units se n’han desmarcat 'a posteriori'. Això sí, Macron ha tengut el seu moment de glòria, en la seva competició de lideratges amb Angela Merkel, ara que Alemanya sembla que tampoc no s'escapa de l’amenaça d’una més que probable recessió.

I tanmateix, el G7 no qüestiona la política de Bolsonaro, un autoritari arribat al poder seguint procediments democràtics com unes eleccions, però emprant a fons un poder judicial corrupte per empresonar l’expresident Lula. Els incendis a l’Amazònia són el resultat de la política de l’ultraconservador brasiler de substituir selva per plantacions de soja i ramaderia per produir carn per a exportació, pur afany capitalista. I per molt que fa anys que diguem que l’Amazones és el “pulmó del planeta”, i per tant patrimoni comú de la humanitat, la “comunitat internacional” ens tornarà a fallar.

Fa uns mesos, semblava molt més urgent intervenir a Veneçuela, fins i tot amb un cop d’estat finalment frustrat pels interessos petroliers dels països emergents esmentats 'versus' els dels EUA, cosa que, per altra banda, ha servit per evitar una altra guerra. No és la primera vegada que passa, i afortunadament després de guerres interminables com la de Síria o la d’Iraq, se n’han evitat d'altres gràcies al contrapès dels països emergents en el tauler de joc global.

En qualsevol cas, el planeta es crema, de Sibèria a l’Amazònia. Groenlàndia es desgela i l’únic que hi actua és Trump, que, això sí, la vol comprar per apropiar-se dels seus recursos, tot un clàssic. Amb tot el que no ha plogut només aquest estiu, l’ONU ni hi és ni se l’espera. I no dic l’ONU com el que no és, sinó com el que podria o hauria pogut ser: un espai de diàleg i decisió en l'àmbit global, que és com es poden afrontar amb eficàcia i pertinència crisis com la de les persones refugiades a la Mediterrània o a la frontera de Mèxic amb els Estats Units, tant se val. Una altra vergonya que esclata a la cara del sistema.

Mentre la unilateralitat s’imposa en el nivell intern amb diferents fórmules (no és el mateix el que passa a Espanya que el que passa a França, el Brasil o els EUA) que van des de l’autoritarisme formalment democràtic fins a l’ultranacionalisme d’Estat, aquesta està condemnada al fracàs en l’àmbit internacional. I si no, que ho diguin a Trump amb els seus envits sobre els aranzels xinesos: en la pràctica, la devaluació del iuan ha fet que els productes xinesos siguin més barats als EUA ara que abans de la “guerra comercial”, i els productes nord-americans més cars que mai a la Xina. Per no parlar de l’ofensiva contra Huawei, ajornada de manera indefinida.

En un món global, les dependències són mútues i complexes, i les sobiranies, compartides. És de manual. Hi ha d’haver àmbits de decisió autònoms, i altres de comuns, a diferents nivells. Fa falta diàleg per definir les regles del joc sobre això, i respecte d’uns cap als altres, sempre. No val apel·lar a l’imperi que un dia vàrem ser ni per exigir privilegis que no mereixem, ni per fugir de realitats que només es poden resoldre des de la voluntat política. El resultat de la unilateralitat de l’Estat en el nostre cas és la paràlisi no sols del govern a Catalunya, sinó del de l’Estat, que començam a pagar també altres comunitats autònomes amb el bloqueig del finançament necessari per mantenir serveis públics bàsics. Hi ha molt en joc, especialment a un territori tan sensible a la conjuntura internacional com són les Illes Balears, amb l’amenaça d’un Brexit unilateral que ja veurem com acaba.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF