Demòcrates

Quan era jovenet m’ho aclarí ben ràpid la meva àvia: “m’han fet roja els falangistes”. Però el punt culminant en obrir la capsa dels records era el pronunciament del nom de l’enyorat batle de Palma Emili Darder. Aquí es posava a plorar, car deia: “La millor persona que he conegut i un batle insuperable”. La meva àvia no pogué avisar el meu avi, els amics de l’avi sí, alguns, escaparen, però el seu home no. No els vull parlar de nosaltres, no vull parlar de la meva família, només deixar clar que Emili Darder, d’entre totes les víctimes, no fou una víctima més. Si algú creu que això va de política ja ho pot deixar estar. Si algú, no coneix l’abast de la seva obra que pensi, per posar un rústic exemple, que si avui el castell de Bellver és un bosc públic, un pulmonet de Ciutat amb un castellàs a sobre, tot per a la gent i el seu esbarjo, és gràcies a un home avançat i modern dins la foscor. Un visionari de peus a terra, començant pel clavegueram de les escoles públiques i acabant pels drets socials dels més vulnerables. Un home que es pogué dedicar al que volia, que pogué viure a plaer i que va decidir sacrificar-ho tot per la gent, pel poble i per Mallorca. Un home d’una gran intel·ligència i d’una fermesa irrepetibles. Els últims dies he tingut un parell de trobades ben agradables a la llibreria, una d’elles protagonitzada pel seu net, Emili Cano Darder, que també m’ha fet arribar una horrorosa notícia. Sí, quan érem a la voràgine del Nadal ens deixà Carmeta Cano Darder, seva germana, neta de l’estimat batle. Carme, com molts demòcrates, morí dues vegades. Tanmateix, ella l’únic que volia era viure un dia, un sol dia més que la seva filla. Com el seu avi, posà la salut pública dels infants per davant qualsevol altra cosa. Fa uns anys, Carme, quan no hi havia gent a la botiga, de manera contundent, m’explicà -era l’època de desgovern de Bauzà i com que aquest president havia retirat l’ajuda a la dependència i afectava directament la seva filla disminuïda psíquica d’una vintena d’anys, un cas ben greu-, que havia acabat l’ajuda dels bolquers i medicaments. Carme ens explicà desesperadament que només faltava que els duguessin a la incineradora. Era dura i incisiva, estava per damunt qualsevol que vingués amb arguments neofeixistes a defensar no se sap què. Ja més recentment, ens vérem i estava un poc alleugerida però preocupada per la malaltia (i no pensant en ella) i amb la incertesa del futur de la seva filla quan ella marxàs. No estava contenta del tot amb els que ara ens governen, trobava que ja es podrien dur més bé entre ells. Quina gran propietat, quan parlava aquesta dona lluitadora i autora del llibre Yo soy... así. Recuerdos y vivencias. Experiencia de una persona con dependencia, publicat per la Conselleria d’Afers Socials del Govern Antich i, com poden veure, d’un sectarisme brutal a l’hora de voler extendre a tot l’Estat el seu testimoni. Una família sense dogmes i ben democràtica, la dels Darder. I així els ha pagat el futur, i sobretot el present polític d´un país en un estat que mai no estarà a la seva altura. Mai.

Al llibre advertia: “¿Quién ha dicho que soy como un árbol?” Carmeta, incansable fins al final. Avui, la seva filleta és acompanyada a Aspace per metges i professionals que, com molts altres, fan funcionar aquest país mentre altres el destrueixen.

Una joia de llibre

D’altra banda, el cosí de Carmeta, Pep Darder, ens havia deixat, en un to conciliador, una meravella de llibre, una joia, Impressions d’un infant, que Moll no veia amb bons ulls editar i que, al final, publicà gràcies a la pressió d’un nombrós grup de persones. Entre ells, el senyor Jaume Frontera, que fou decisiu a l’hora d’ajudar a sortir una publicació que s’exhauriria en poc temps, una obra al voltant de la vida de la família Darder. Entranyable, delicat, sensible... com el mateix Josep Darder, que havia fet d’enginyer i que relata com, quan era ben petit, els falangistes tocaren a la porta per executar la detenció del batle i l’apuntaren al clatell, amb quatre anyets. Tota una experiència en contrast amb uns fets contradictoris del tot de qui fou assassinat vilment enmig de l’escarni i la cridòria de la turba. Entre altres insults, el d’ateu, quan fou Emili Darder qui acollí les relíquies de la sagristia de la fumejant església de Sant Fe, que fou incendiada per uns esvalotats. El rector no va saber confiar en cap altra persona i acudí a ca n’Emili.

Els arguments ideològics per afusellar qualsevol persona durant la repressió franquista són d’una solidesa aclaparadora. Alguns metges amics de Darder, a l’hospital militar, li proporcionaren alguna cosa més que medicaments per poder aguantar tanta infàmia i tant d’odi sobre ells.

El nebot del batle Darder, Pep Darder, també ens deixà fa uns anys, i potser es mereix un altre article. El seu llibre és un testimoni que perdurarà en el temps. De les anècdotes al voltant de la confecció d’aquest, potser en podríen fer un altre.

Anècdota

Fins a l’hora final, el seu amic inseparable, en Guillem, que ens feia de correu físic i era el seu inseparable acompanyant, en sortí una de ben grossa, d’anècdota. Un dia que Pep s’escapà de la residència, i tornà al seu pis i em cridà a la llibreria: “Vine, has de venir, he fugit i estic amb en Guillem i et volem contar una cosa”. Vaig deixar la tenda i em vaig trobar enmig d’obres d’art de pintors mallorquins ben importants, tot un altre quadre: dos vellets, un vora l’altre, escoltant Mozart en un sisè pis. La música gairebé se sentia des de l’entrada de l’edifici i un servidor, en ser a dalt, i mig fent algun retret de com era que havia fugit, els trobà enriallats. “T’hem de dir una cosa”. “I ara, què ha estat?”. “Parla tu, Guillem, punyetes!”. La qüestió era tan simple que volien obrir-se i expressar-se: “Tu saps que som republicà i catalanista”. “Sí, i ara?”. “Idò bé, saps que anam junts a missa”. “Què em contau, Pep? Què n’he de fer jo? Per això m’heu fet venir?”. En Guillem agafà la paraula i amollà “que jo de jove vaig ser balilla de la falange!”. Això era tot i res més! Res més, que tot era això. Talment avui, quan tant el govern del PP com alguns sectors de l’independentisme han abocat el poble, tendenciosament, a un atzucac. Talment avui! Carmeta fent llibres en castellà, Pepet i els seu millor amic ex- balilla. Uf! Quina gent tan perillosa! Però quina nissaga de demòcrates! Així i tot, de tant en tant, també es queixen els Darder. Ahir, Carme i el seu cosí Pep i, avui, el mateix net, Emili Cano, que coincideix amb ells, com m’expressà: “Cada més de febrer es recorden de nosaltres. Després, res!”.

S’han sentit manipulats políticament, i l’opinió del net d’Emili Darder és la de “posar cada cosa al seu lloc”, cosa que bastarà, probablement, per a un altre article.

Si algú es pot assemblar a Gandhi només pot ser la figura del nostre estimat batle. El seu exemple i la seva determinació. Les famílies de represaliats ens coneixem, gairebé totes. Molts de demòcrates, per molt que se´ns titlli de moderats o traïdors (a dues bandes!) som catalans fins i tot cuando hablamos o escribimos en castellano. Ves quin cas!

Josep Pla deia: “Parlo català perque sóc català. No sóc català perque parlo català”. La segona part, de flaire pujolista, contrasta amb els 28 apellidos mallorquines de Company, que hauria de llegir què opinaven d´això Josep M. Llompart i de la Peña.

Un servidor té la impressió que l’Estat dona suport a uns fets xenòfobs que ens porten a uns temps passats. L’àvia m’ho havia dit: “No hi ha temps que no torn”. Dues falangistes li demanaven perdó en els anys vuitanta, de velletes, a les darreries de la vida. És clar, havien demanat que matassin el bebè que portava en braços per ser fill de català, enmig del carrer dels Oms!

La meva àvia, com Darder, roja gràcies als falangistes, les va perdonar, però també m’advertia, quan vivia, que no hi ha temps que no torn. Comparin vostès, abans de l’arribada del president Tarradellas, uns joves Joan Carles i Sofia al mas de Llofriu sota la campana de la foganya i acompanyant l’autor del Quadern Gris, amb el dia d’avui. Si no l’han vista cerquin-la, la foto és ben bonica. Tot va costar molt. Alguns membres de la meva família són enterrats a Perpinyà. Cau Mussolini, cau Hitler. No cau Franco. No torn. Tots feis alguna renúncia? No tots.

Avui, en aquesta situació tan democràtica en què ens movem a Mallorca, en uns paràmetres no demagògics... goebbelians. Podria no acabar mai. Tanmateix, en aquests moments tan delicats per a la democràcia, es fa inevitable derivar l’article cap al pamfletisme mentre m’endins en la realitat més immediata i absurda. Tot per poder tornar a l’enyorada Carmeta Cano Darder i les seves dures paraules sobre la greu situació personal respecte de les persones que viuen en la dependència amb un govern feixista. El mes d’octubre passat, a la llibreria, ho va tornar a repetir ben fort i ben clar: “Com deia el meu avi, si no es fa un front popular no hi ha res a fer!” “Un front popular!”.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF