OPINIÓ
Opinió 15/01/2021

Democràcies consolidades

i
David Abril
4 min

Professor de la UIBCada vegada que sent l’argument aquell que aquesta o aquella altra és una democràcia consolidada, em passa com amb el “no pensis en un elefant” de Lakoff: que si tant hi insisteixen, potser el que passi sigui el contrari. Grans defectes han de tenir democràcies com la nord-americana, que ha permès a un pallasso perillós com Trump governar durant quatre anys; o l’espanyola, capaç de dissoldre impulsos d’aprofundiment democràtic com el 15-M o el procés català. O de justificar, com ha fet aquesta setmana la ministra de Defensa, que no cal investigar les malifetes de Joan Carles I de Borbó, perquè això seria posar en qüestió -justament!- que som una democràcia consolidada.

Cap democràcia no s’acaba de consolidar mai en la mesura que el demos, la seva estructura social, necessitats i demandes canvien, evolucionen. És cert que podem votar cada cert temps, de fet a Espanya hi ha un govern socialcomunista amic de separatistes perquè aquesta és la majoria doblement votada en menys d’un any, després d’una moció de censura a un PP immers en casos de corrupció. Les urnes també varen posar Trump, i les urnes l’han llevat i aviat hi haurà, afortunadament, nou president als EUA, però això no ho resol tot.

La democràcia és bona, però la democràcia no és fàcil, ni és una qüestió de simple procediment. En primer lloc, la democràcia exigeix l’existència d’una cultura democràtica que els poders públics han de cultivar, no sols amb l’exemple, sinó amb sistemes educatius que permetin crear ciutadans i ciutadanes lliures, autònomes i crítiques. Poc se’n parla, d’això, i quan se’n parla sol ser per la renouera resistència -sempre en nom de la llibertat- dels hereus de la dictadura i el nacionalcatolicisme més ranci. Hi ha hagut docents assetjats i fins I tot agredits per ensenyar educació sexual, per ofendre els sentiments religiosos o per ensenyar en català.

En segon lloc, la democràcia ens posa a prova, permanentment. Per això m’atrevesc a dir que els governs elegits fa sols un any o any i mig ja han tornat vells. Sobretot si es resisteixen a introduir canvis en uns acords electorals o institucionals que responien a una realitat que la pandèmia ha sacsejat. Bé està que es torni a abraçar el keynesianisme i es torni a creure en allò públic -d’altra manera, hi hauria hagut molts més morts-. Però les llacunes són enormes: ho hem vist aquests dies amb la pujada dels preus de l’electricitat en els moments de més fred, que ens recorden que el gens democràtic mercat comanda més que la política.

En tercer lloc, hi ha els demagogs. Com aquells que diuen que tot és populisme, i que és el mateix assaltar amb violència el Capitoli que fer una manifestació pacífica que envolti el Congrés o qualsevol altra institució. Que la salut és important però més important és l’economia. Que els drets laborals són importants, però més important és tenir feina. Que no són racistes, però els immigrants, millor al seu país. Que el 1936 els colpistes eren el mateix que els defensors de la República. Que com que les llengües són per comunicar-se, millor si ho feim en castellà, que l’entén tothom.

Tot i l’errònia prohibició de la manifestació per part de la Delegació del govern, a les Illes aquesta setmana els demagogs han fet una demostració de força, aprofitant el malestar social existent amb la pandèmia. Encapçalats per un empresari que presumia d’haver deixat la parabellum a casa i que, per tant, la manifestació era pacífica -com si l’arma en el moment més cru dels contagis no fóssim nosaltres-, que renega de sindicats i patronals, impulsor d’un partit polític d’autònoms (independent i espanyol, que no falti), i defensor de les conspiranoies trumpistes. Acompanyats per un “moviment ciutadà” finançat per un empresari alemany anònim que en els darrers mesos s’ha deixat una pasta en pancartes i camisetes, han fet molt de renou, però no són més poble que tu o que jo. “El poble ha parlat”, sentenciaven… Sempre el poble, aquell vell tossut de Martí i Pol. No ens enganem: al poble, en les seves aspiracions, no el sol acompanyar mai la policia, a la qual només li va faltar fer mamballetes. Provau un dia de tallar les Avingudes, a veure què tal.

Dit això, estic convençut que amb un govern de dretes i de demagogs no hi hauria hagut ERTO, les ajudes serien minses i la sanitat pública i els serveis socials no s’haurien reforçat. Però també tenc clar que no es pot caure en l’autocomplaença, perquè sempre es pot fer més. I més que es podria fer si tenguéssim més sobirania: tant en relació amb l’Estat -que no sembla tenir clar que som el territori més afectat per la pandèmia- com amb els poders econòmics, que no volen de cap manera un model alternatiu. El quid de la qüestió és aquest: més ajudes, potser sí,… però sobretot: més alternatives. Perquè si no hi ha alternativa, on és la democràcia?

stats