TRIBUNA OBERTA

Del covid-19 a una transformació radical a través de la cultura

"L'art consisteix a construir espais i relacions per reconfigurar materialment i simbòlicament el territori comú" (Jacques Rancière)

En la situació distòpica que estam vivint, d'estat d'alarma o excepcionalitat, hi ha moltes persones que, organitzades o no, estan treballant en alternatives a un capitalisme infectat –instal·lat en mitjans i governs– que devora recursos naturals i humans, a més de ser contrari als intents ciutadans d'emancipació, de poder intervenir col·lectivament sobre les mateixes condicions de vida. 

Com diu Naomi Klein, en aquests moments d'incertesa "la bona notícia és que estam en una millor posició que els anys 2008 i 2009. Hem treballat molt en els moviments socials durant aquests anys per crear plataformes de persones". Efectivament, són nombrosos els col·lectius que reivindiquen noves formes de relació social, de convivència, de desenvolupament comunitari, d'intercanvi d’aprenentatges, de respecte a l'entorn. Abordar reptes col·lectius des de l'equitat, la inclusió sociocultural, els sabers compartits, fer amb els altres (DIWO) i promoure que les nostres comunitats siguin agents actius de canvi cap a una transició ecosocial, molt més enllà d'allò 'sostenible'. 

La creativitat, el pensament crític i la dissensió en un sentit propositiu són essencials per trencar equilibris establerts i tendències dominants. Pensem en una dialèctica social en la qual l'art, juntament amb la ciència, l'ètica o altres sabers, pot servir com a avanç, laboratori de recerca, signe i tanteig de nous escenaris. D'aquesta manera, i perquè l'art sigui realment efectiu i transformador, ha de ser obert ( open source) i inclusiu, que tingui la capacitat de fer caure l'elitisme, els egos, i ser font de coneixement, que faciliti processos de participació activa en què la intel·ligència col·lectiva estigui al servei d'aquest canvi. Però malgrat aquesta capacitat transformadora, resulta paradoxal l'espai marginal que “les arts” ocupen en els nostres currículums educatius o en el nostre teixit productiu/professional. 

I és que la (co)creació (creació conjunta o col·lectiva) facilita els processos de desenvolupament comunitari, enforteix les capacitats individuals i col·lectives, la reflexió i recerca (enteses com el fet d'aixecar els fonaments per a un repensament ideològic i metodològic), ajuda a reforçar el sentiment de comunitat, i, estratègicament, es pot treballar la inclusió social de persones que estan excloses o silenciades en altres espais de debat o participació. Alguns processos cocreatius tenen a veure amb el fet de  reorganitzar-se col·lectivament, compartir recursos, la mobilització social, visibilitzar reivindicacions o posar la recerca creativa al servei d'altres sectors d'activitat. 

El mes de setembre passat, l'experiència 'visionària' de les XII Trobades d'Arquitectures Col·lectives, Antídots per a un paradís fake, va impulsar un escenari pilot als barris de la Soledat, Nou Llevant i el Molinar, de Palma. Més de 58 col·lectius locals, estatals i internacionals treballàrem de manera horitzontal al costat dels veïns, als quals es varen unir tècniques de l'Administració. Es varen desenvolupar tota una sèrie de propostes, des de la cultura, per a la comunitat, i el resultat pràctic d'aquesta trobada experimental varen ser una sèrie d'antídots per enfortir els moviments socials i el sentiment comunitari: implementar processos creatius per a la transformació social; memòria i relacions intergeneracionals; accés assequible a l'habitatge; models de tinença alternatius; estratègies de redistribució de recursos; instruments per a la gestió ambiental; sobirania alimentària; models de gestió comunitària; foment de l'urbanisme inclusiu i plans de desenvolupament comunal a través de l'urbanisme col·laboratiu... 

La ciutadania camina a prendre posició i implicar-se en els assumptes que afecten el seu entorn, privat i públic, en l'àmbit social, econòmic, cultural o polític i, perquè aquest posicionament continuï endavant, hem de parlar de processos i laboratoris de participació activa des de i per a les comunitats, assumint, per part de l'Administració, compromisos vinculants. Reconèixer les persones com a agents polítics, independentment de la seva classe, origen cultural, sexe i sexualitat, o que tinguin els papers en ordre. Simplement perquè formen part de la gestió quotidiana, del dia a dia en els barris. 

Una referència interessant, que està impulsant la investigadora Arantxa Mendiharat, és introduir-se en sistemes democràtics que donen un paper rellevant a la ciutadania, com proposa el col·lectiu Democràcia per Sorteig, amb l'elecció a l'atzar de grups representatius de ciutadans per deliberar sobre assumptes complexos i de llarg termini que es plantegen des de qualsevol nivell de govern. Pot ser una iniciativa per considerar en 'temps de desafecció'. N'hi ha exemples recents a Irlanda, on una assemblea ciutadana constituïda per 99 persones triades per sorteig va ajudar a dirimir i consensuar respecte de la llei de l'avortament, fins i tot en un canvi de la Constitució, i l'actual Convenció Ciutadana pel Clima, a França, en la qual participen 150 ciutadans. 

Múltiples i variades iniciatives solidàries impulsades per veïns i veïnes organitzats han sorgit aquestes setmanes per donar solució a les necessitats col·lectives que ha provocat la crisi del covid-19: Frena la Curva, Ciudades Comunes, Redes Solidarias de Bilbao, Vaga de Lloguer, Hotels per a la Sanitat, Inca Repunta, Suport Mutu, Operació Veí, etc. Són Iniciatives que estan basades en la cooperació comunitària, les cures, la responsabilitat, la confiança mútua i l'exercici de drets fonamentals i llibertats públiques. Aquestes iniciatives suposen un clar exemple d'aquest reforç de veïnes i veïns convertit en una energia social, que ha de continuar. Són moviments ciutadans legítims, que els poders públics tenen l'obligació de facilitar, salvaguardar en el seu desenvolupament, protegir en el seu exercici i dotar de recursos. 

Especialment cobren interès qüestionis com: procomú vs. privatització, art vs. indústries culturals, inclusions vs. exclusions... i altres conceptes com ara feminismes i diversitats, interculturalitat, cocreació, laboratoris ciutadans, afectes i cures, estratègies mediambientals i una economia de la cultura alternativa, entre d'altres. Què esperam, doncs, per coaprendre i per implementar? Les persones han d'avançar-se a l’avenir institucional. 

El procomú ens resitua en un marc humanista, en el qual guanyen nova legitimitat temes que el model neoliberal ha deixat de costat, com la transparència, l'equitat, l'accés universal i la diversitat. És una alternativa a l'economia de mercat que integra allò ètic i col·lectiu. Un model que recolza sobre comunitats estructurades en la confiança, el plantejament de qüestions socials, econòmiques, polítiques i ecològiques des de la creativitat i el fet d'avançar en el coneixement de les potencialitats emancipadores dels processos creatius, a través d'unes pràctiques artístiques en les quals el factor determinant és la veu de la gent del barri. 

En aquest sentit, l'artivisme pot abraçar la intenció política, o, si es prefereix, l'artivisme explora com l'acció reivindicativa pot arribar a ser creativa, poètica o sensorial, i pot sensibilitzar la ciutadania per estar atenta. I fins i tot fiscalitzar les actuacions polítiques que al nostre país ens asfixien per una successió de simulacres (en el sentit de Jean Baudrillard) previs a esdeveniments que mai no arriben a produir-se. (ex.: quehacenlosdiputados.net). 

"No podem fer concessions en drets civils, polítics o socials. Després del coronavirus hi haurà més desigualtat, més pobresa i més tensió social, i caldrà solucionar-ho, però la solució no pot passar per sacrificar més drets en nom d'una utopia molt perillosa com és la de la seguretat total" (Alba Rico). 

I és que no està justificada la nostra geolocalització, per conèixer la nostra mobilitat o mantenir vigent una llei mordassa. 

“No sols fa falta, doncs, un pla de xoc social per pal·liar els danys d'aquesta crisi, sinó un treball crític que ens ajudi a percebre col·lectivament com hem arribat fins aquí i com en volem sortir” (Marina Garcés).

La cultura funciona com un catalitzador social que ajuda a generar les estratègies de desenvolupament contra el model imposat que crida a la renovació. En conseqüència, les suposades mesures de 'xoc' cap a la cultura no poden insistir en fórmules clàssiques de precarització dels creadors, i continuar amb una administració pública dura, burocràtica, poc flexible i no facilitadora. Si no es concreten les condicions reals (pressupostos assignats, condicions, terminis, pagaments...) el suport als creadors pot convertir-se en un simple simulacre, una altra fal·làcia. 

Sent escèptics als discursos institucionals, no deixen de ser interessants les paraules del ministre de Cultura alemany: "El coratge creatiu de les persones creatives pot ajudar a superar la crisi. Hauríem d'aprofitar totes les oportunitats per crear coses bones per al futur. Per això s'aplica el següent: els artistes no sols són indispensables, sinó també vitals, especialment ara". Aquest discurs s'ha concretat en un paquet d'ajudes i subsidis dirigit a artistes i petites empreses culturals per cobrir necessitats bàsiques. 

En aquest punt d'inflexió, la creació artística ha de recuperar un paper actiu com a model alternatiu, inspiració per a les activitats humanes, energia social al servei del desenvolupament. Si aquest no és el moment de la cultura, la innovació i la col·laboració, quan serà? Per tant, és necessari un canvi d'acció política radical i que els dirigents actuals tinguin el valor suficient per introduir canvis estructurals. Hem de poder cotreballar des dels aprenentatges i les reflexions, més reforçades ara d'aquest període de confinament, i implementar antídots de manera efectiva des del local al global. Defensar els sabers comuns, la cosa pública, els bens comuns, els afectes i les cures. 

Què podríem fer demà mateix? Impulsar una renda universal bàsica d'emergència, que després de la pandèmia ha de convertir-se en un dret universal? Tal vegada, com diu Guy Standing, la renda bàsica universal seria meravellosament alliberadora. 

AATOMIC LAB és un col·lectiu local que forma part d'Arquitectures Col·lectives (AACC), una xarxa de persones i col·lectius interessats en la construcció participativa de l'entorn.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF