Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Degotant sang encara fresca

Fa unes setmanes vaig assistir a la presentació de la novel·la 'L’Agonia dels noms', de Jaume Armengol. Obraren com a mestres de cerimònia Gabriel Payeres i Damià Ferrà-Ponç. Al primer, el record a Sant Francesc d’Inca. Feia classe als pàrvuls. Des del terrat reixat d’un extrem a l’altre, on jugaven els més menuts, era espectador privilegiat de les nostres aventures d’esbarjo al pati de sota, encerclat per una paret alta i una reixeta superior. Damià Ferrà-Ponç, uns anys també usuari del pati de dessota, a la presentació del llibre d’Armengol ens va descriure com havia aconseguit una entrevista amb Canuto Boloqui gràcies al fet que aquest l’havia confós amb un dels seus.
L’entrevista, inèdita i única, incloïa Josep Massot i Muntaner en el seu llibre 'El primer franquisme a Mallorca'. Per qui no el conegui, Canuto Boloqui va ser un personatge destacat del feixisme a Mallorca, va participar activament en la preparació de la rebel·lió militar i, com a cap de la Falange d’Inca, es va convertir en el principal repressor a la nostra comarca. Quan el varen nomenar cap de la Falange de Mallorca, conjuntament amb el comissari Barrado, va estendre el terror arreu. A mesura que un va llegint l’entrevista s’adona que era un personatge forjat per a la guerra i per exercir la violència.

Damià Ferrà-Ponç ha tingut la saviesa i la paciència d’anar recollint, des de fa molt de temps i quan encara eren vius, els testimonis de persones que varen viure els fets directament. Cosa que no vàrem fer d’altres (o no vàrem saber fer), ja que ens quedàrem en l’àmbit més familiar o en el de les històries properes, però sense aprofundir-hi. Aquestes eren històries de subsistència, per preservar la memòria robada. Històries que s’havien colat per sota la porta del silenci imposat per la dictadura. Però no deixaven de ser històries imaginades, construïdes col·lectivament a partir d’un puzle de fets aïllats, quan només es veia, en homenatge a Patti Smith i Bob Dylan, “una branca negra/degotant sang encara fresca”.

Precisament, en el darrer llibre sobre la Guerra Civil a Campanet de Damià Ferrà-Ponç hi ha una entrevista a Llorenç Buades Riber, de Son Bià, que em va conhortar en el sentit que no és mai tard per apropar-se a la veritat. El que s’hi explica em va servir per completar i confirmar una d’aquestes històries que he anomenat “familiar”, i que m’havia contat Antoni Alomar Serra, el meu pare.
Per situar-nos he de dir que Antoni Alomar i Llorenç Buades estaven allotjats a la mateixa pensió de Palma on s’estaven el capellà Jeroni Alomar Poquet i Joan Baldú (aquests dos foren posteriorment jutjats, condemnats a mort i, finalment, afusellats). Miquel Bosch era el propietari de la pensió, que estava situada al carrer de Miquel Marqués. Era un home d’esquerres que havia fet de fotògraf a sa Pobla, on havia conegut i fotografiat Alomar Poquet. Pel que he anat llegint, aquella pensió s’havia convertit en un petit centre d’operacions i de resistència republicana.

L’acció en concret a la qual faig referència va transcórrer el 15 d’abril de 1937 a la nit. Una setmana abans, des de la pensió havien propiciat la fugida de Joan Baldú. Pensaven que havia arribat sa i estalvi a Marsella, per un telegrama que havien rebut amb la contrasenya convinguda. Això va fer que aquella nit d’abril, un dia després del primer aniversari negre de la República, repetissin l’operació de sortida, aquest cop amb Martí Ros, secretari de l’Ajuntament de Calvià i del Front Popular.

Però, poc més d’una hora després d’haver-lo deixat amb el contacte que l’havia d’ajudar a evadir-se, cap allà a les onze i mitja de la nit, tocaren el timbre de casa. Miquel Bosch es va aixecar i va anar a obrir la porta. De cop, l’infortuni va aparèixer i la casa s’omplí de falangistes i de Policia. Tot va transcórrer de manera ràpida, tant que no tingueren temps ni de canviar, del dial de l’emissora, la localització de Radio Madrid, que aquella nit, com la majoria de nits, estaven escoltant.

Els assaltants varen detenir tots els que hi havia a la pensió, inclosos la dona i el pare del propietari. Era una nit fosca, la lluna nova tot just mostrava la cara corbada, presagi de la sort trencada per la violència i la traïció. Havien estat víctimes d’un parany orquestrat per Barrado a partir d’una informació que, a l’entrevista, Canuto Boloqui diu que ell havia obtingut amb la col·laboració de na Trenes, un confident i antic militant d’esquerres de Sencelles.

En un dels taxis requisats per la Policia hi ficaren el capellà Jeroni Alomar Poquet, Llorenç Buades Riber i Antoni Alomar. Ja al calabós de la Prefectura de Policia, per un finestró barrat que hi havia a la part de dalt de la paret mitjancera amb la cel·la contigua, escoltaren una veu d’una persona que els va llançar un paper amb un missatge. A partir d’aquí, les versions d’Antoni i Llorenç divergeixen.
“Tu, qui ets?”, va demanar, amb veu baixa i apagada, el personatge ocult. “Jo sóc en Toni -li va respondre el meu pare-. I tu?”. “Jo sóc en Joan Baldú”, li va dir, al mateix temps que llençava un bolla de paper: “Jes, llegeix-lo”. El meu pare contava que no va tenir temps de fer-ho, s’ho va haver de menjar abans que el descobrís el guàrdia, que estava a punt d’entrar al calabós. No va saber mai què deia el missatge. No obstant això, Llorenç Buades conta a l’entrevista que el paper deia “¡Si suipiérais cuanto he sufrido!”. Efectivament, les rames han degotat sang encara fresca massa temps, ha arribat l’hora de restituir la memòria.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF