OPINIÓ

Debats i preguntes

MELCIOR COMES
MELCIOR COMES

Quan seguim un debat parlamentari, o una trobada de polítics a la televisió, o una tertúlia radiofònica, veiem com uns personatges amb idees antagòniques s’enfronten en un xoc de parers i raons. Això en cap cas és perillós o preocupant; forma part de la dinàmica habitual de les societats democràtiques, les quals són per definició plurals: individus amb diferents valors o opcions de vida, amb identitats que no són indistingibles, amb religions i mentalitats que no s’avenen aparentment, es troben amb la tasca apassionant i no sempre fàcil de viure junts, de trobar per sobre de tot allò que els diferencia un punt d’entesa i mirar de forjar així un acord mínim de convivència.

Una vegada, a la sortida d’una tertúlia televisiva nocturna a la qual hi havia dos polítics de primera línia d’ideologia totalment oposada, vaig veure com, després d’un debat acaloradíssim, abrandat i fins i tot agre, aquests dos polítics –un dels quals és ara a la presó– s’abraçaven abans de pujar als cotxes respectius. Mai el desacord polític ha impedit, a les societats civilitzades, que les persones puguin conviure i compartir desenes de coses, valors i experiències, per sobre de tot allò que els separa.

Si això és més o menys així: per què aquesta animadversió a la polèmica política en el si de la institució familiar? Si els polítics poden estar-se durant hores discutint dins el mateix despatx o parlament, per què no ho poden fer els ciutadans, al menjador de casa, estiguin lligats per vincles de sang directa o no? Sovint sembla que es considera que la ciutadania és menor d’edat, que és idiota o curteta i que se l’ha de mantenir al marge dels debats de fons que donen nervi al país. Això també forma part d’un residu autoritari, d’arrel inevitablement franquista. Es tem el debat o la polèmica, perquè de seguida es tem que porti a la violència.

Les dictadures sempre s’han presentat a si mateixes com a remeis per al batibull democràtic, apostes per un ordre fermament assentat que tanqui per sempre més els conflictes i les disjuntives, que anivelli les diferències de parer i aquieti les societats en una pau falsificada. Qui tem el debat perquè tem que l’enfrontament ens portarà al desordre i al caos, en el fons, recela de la llibertat i dona pas així, amb la seva avinença, a les inèrcies, a un conformisme eixorc.

A Espanya hi ha por encara del pluralisme; per això, segons tots els barems, els seus mitjans de comunicació són els més monolítics, els més impenetrables a les opinions dissidents. A Espanya es planteja últimament que es pugui votar, no sobre la sobirania d’una part del territori –ja hem vist que prefereixen la resposta feixista a un plebiscit sobre aquest tema–, sinó sobre si la forma de l’estat hauria de passar inevitablement per la monarquia parlamentària.

Ningú, ni tan sols els més aparentment lliurepensadors o retòricament republicans, s’està fent seus els plebiscits que d’aquí a dues setmanes es faran a set districtes de la capital de l’estat i a cinc municipis propers.

Amb la Constitució a la mà, però, els ajuntaments no tenen cap competència per fer aquesta pregunta als veïns: però enviaran els jutges o fiscals la policia a atonyinar-los i a treure les urnes? Per què no, si també la seva convocatòria estarà “fora de la legalitat”? I es farà pagar als alcaldes, amb el seu propi patrimoni, la despesa pública que impliquin la votació i el recompte?

Em temo que davant d’això també hi haurà espanyols i ‘espanyols’: què passaria si ara fos el president Torra qui decidís fer un referèndum així a Catalunya? La resposta és tan evident que no val ni la pena de posar-la per escrit.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF