OPINIÓ

Debats electorals: presències i absències

Els dos ‘debats’ que hem pogut seguir a la tele aquests dies són una metàfora dels temps socials, polítics, culturals i electorals que ens ha tocat viure. El primer, més sobri, a la televisió pública espanyola, a punt de no celebrar-se per la possible incompareixença de Pedro Sánchez; el segon, que va quedar sense l’artista estrella del moment, Santiago Abascal, per indicació de la Junta Electoral, a A3Media, la corporació privada que ha marcat el ritme i les possibilitats tant d’un debat com de l’altre. I la que ha servit d’altaveu privilegiat de Vox en els darrers mesos i dels seus discursos d’odi.

Els llocs de representació formal de la sobirania popular, com ara els Parlaments, cada vegada tenen menys protagonisme, i no hi ha hagut cap debat celebrat al Congrés o al Senat en aquests anys, ni tan sols el de la moció de censura, que tingués tant seguiment directe com els debats d’aquesta setmana a la tele, teledirigits (si em permeteu la redundància) per una gran empresa de la comunicació i més coses que, com els bancs, ha concentrat poder amb la crisi.

És això que explica que hi hagi temes gairebé eterns als mitjans (la Catalunya separatista, Veneçuela, etc.), i altres que de tan greus que són en termes democràtics, sobti que hagin estat tractats de rampellada en la majoria de mitjans: des del ‘canvi de parer’ del Tribunal Suprem en la sentència sobre les hipoteques, passant pel finançament il·legal del PP i de Vox, a l’incendi a l’edifici Windsor per indicació del president del BBVA per fer desaparèixer proves, o altres joies del cas Villarejo, com l’espionatge i la invenció de proves falses per incriminar els líders de Podem i de l’independentisme. No són temes del ‘passat’, sinó d’un present tan vergonyós com indignant. Millor no gratar-hi massa, mirem de mantenir la inestable estabilitat del règim.

Després del primer ‘debat’, els grans mitjans (que com el seu nom indica, persegueixen altres fins) varen determinar que el guanyador havia estat Rivera, bàsicament perquè havia fet més espectacle que la resta de candidats, i això és bo per a les audiències (que cada vegada tenc menys clar si són un fi, o si també són un mitjà). El segon ja es presentava com la final d’un partit de Champions, símils futbolístics inclosos. I aquí les conclusions, pel que he sentit en les darreres hores, és que no el va guanyar ningú. Millor dir això que no dir que per primera vegada en la història, i a diferència de les esquerres, correctíssimes, les dretes es barallen, histriòniques, entre elles.

En els ‘debats’, tres grans absències. La primera, les dones. Només les responsables de netejar el plató al primer, i la periodista Ana Pastor al segon. Això és greu no sols en termes de representació de més de la meitat de la societat, sinó que té molt a veure amb el grau de teatralització i, en massa ocasions, d’allunyament de la política dels problemes reals, sobretot els relacionats amb les cures, que són part del quotidià de la majoria de les persones. Estic convençut que si hi hagués més dones en la primera línia política seria més difícil que s’imposàs com s’ha imposat el marc cognitiu de la dreta més ultra (Espanya, pàtria i bíblia constitucional) a dreta i esquerra.

La segona absència, la dels qui segons les enquestes seran ‘decisius’ en la conformació de govern: els grups sobiranistes, les opcions com Compromís, Esquerra, EH-Bildu i el PNB, Coalición Canaria, el Bloque i Anova, o Veus Progressistes en el cas de les Illes. Si tan important és ‘l’Estat’, perquè no considerar el parer de qui també gestiona l’Estat a cadascun dels territoris, sovint amb resultats electorals fins i tot superiors als dels quatre partits estatals? O és que les Comunitats Autònomes i els Ajuntaments no són ‘Estat’, segons la sacrosanta Constitució? Els mateixos que parlen d’una Espanya ‘unida’ són els que volen totes les seves expressions nacionals silenciades.

La tercera absència ha estat el medi ambient, que ha aparegut anecdòticament als debats esmentats o a les campanyes electorals. Hem sobrepassat tots els límits; la nostra existència com a espècie està amenaçada; tenim totes les evidències científiques que demostren que no anem bé... però en política se segueix parlant del sexe dels àngels. L’emergència ecològica ens obliga a repensar moltes coses, des de la nostra manera de viure i consumir, a l’excés de poder de les corporacions que viuen de la bombolla del petroli i altres bombolles d’especulació i extractivisme. El canvi climàtic a qui afecta i afectarà en primera instància és a les classes populars, però tampoc els qui diuen defensar-les no són capaços de lligar les propostes de transició ecològica a una ‘bona vida’ que requereix un nou significat del que entenem per dignitat humana. Novament haurem d’esperar, i no tenim temps.

N’hi haurà que pensareu que la gran absència ha estat Vox, però el seu discurs feixista era més que ben representat per Casado i Rivera, i per això Vox ja ha guanyat l’hegemonia en l’espai de les dretes (que no les eleccions). I no per mèrit propi, sinó per l’aposta que hi han fet les oligarquies, les espanyoles i ‘les d’aquí’. I si no, mireu qui hi havia al míting de Vox a l’Auditòrium de Palma fent mamballetes: els nostres entranyables banquers i especuladors Nigorra i March, hotelers i altres famílies mallorquines amb ‘possibles’. Només amb això ja hauríem de saber qui no votar, aquest diumenge.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF