OPINIÓ

Davant de la llei

Una de les sensacions més terroríficament desagradables que pot tenir un ciutadà és la que li fa evident, cada dia que passa, que les institucions actuen amb tota injustícia. L’absolució dels responsables de Bankia, que coincideix amb la inhabilitació del president Torra, sumada a la represa dels desnonaments per impagament de la hipoteca, els judicis com el que van patir els joves d’Altsasu, les condemnes –enormes– als líders independentistes, l’absolució de violadors confessos, la detenció preventiva i llarguíssima d’activistes acusats de terrorisme –sense proves–, la vergonyosa fugida del cap d’estat carregat de diners davant d’una fiscalia que ha decidit no fer res –i d’una classe política que mira a una altra banda, o menteix– i les investigacions judicials als líders de certs partits polítics però no a d’altres, la no causa penal contra els guàrdies civils que dispararen contra els catorze homes que volien traspassar la frontera de Ceuta i els van empènyer a la mort, etc., tot això –i més que no podem enumerar aquí– ens posa davant un règim de vertader terror, on només pots fer que resar per no caure entre les urpes d’un sistema aviciat, corrupte i tergiversador, on tot s’acaba resolent en clau d’ideologia i nacionalisme, poder o simple qüestió d’ordre públic. 

És a dir, que davant la justícia tenim la sensació que no hi ha democràcia sinó abús. No llei sinó favoritisme. No igualtat sinó privilegi: càstig a qui no sigui de la corda bona del sistema espanyol. El cas del president Torra és flagrant: un líder sorgit de les urnes que és inhabilitat per una pancarta que demana respecte per un dret –recollit a la Constitució, article 20!–, i que fins i tot va treure el cartell, per bé que no en el moment en què ho demanava una trista junta electoral. Quin poc respecte per les institucions democràtiques s’ha de tenir per acabar avalant aquesta destitució!

Es pot tenir la impressió que davant la justícia espanyola alguns són ciutadans i altres súbdits que hauran de patir tot el pes de la llei només perquè no saben cantar la cançó patriòtica, que també implica pagar la hipoteca a uns responsables bancaris que podran llavors fer tots els tripijocs que vulguin (Bankia), protegits per una policia a qui no pots ni tossir sense que et torturi o et detingui. Joves que van ser empresonats després de les manifestacions independentistes, que han patit vertaders martiris, dins i fora de les cel·les, i que ara han d’afrontar judicis en els quals se’ls demanen penes de terror. I amb l’opció de l’exili: una justícia que empaita rapers que cantaven les misèries més que contrastades d’una monarquia, ella sí, impune. I també és revelador: la justícia internacional no extradeix aquests falsos criminals, i quan arriben els recursos als tribunals internacionals, la justícia espanyola és la riota d’Europa. Cap ciutadà decent pot sentir-se segur en mans d’una justícia que treballa no per a la llei sinó per mantenir un règim, és a dir, una conga de privilegis i d’impunitats.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF