20/06/2013

D'aquelles noces, aquests confits

4 min
D'aquelles noces, aquests confits

Aquesta setmana, encara que sembla que ja estem en temps d'estiu, a nivell de notícies passa tot el contrari. Hi ha tres comentaris que m'han fet dubtar sobre el tema a escollir. Un, el d'un amic que opinava que al costat del telenotícies i el temps s'hauria de crear un espai anomenat Dimissions , que tractés sobre aquells que se'n van i aquells que se n'haurien d'anar. El segon és un comentari que vaig sentir en una tertúlia sobre la justícia, en què un dels contertulians afirmava que és una institució pública molt ben valorada. I, finalment, hi ha la versió en directe d'un alumne sobre les proves de selectivitat, l'opinió que li mereixia el professorat i els nivells d'exigència.

Tots tres continuaran sent comentaris recurrents, de manera que aquesta vegada optaré per la virtut, és a dir, pel del mig. Sempre he mantingut que aquest país té en general bons jutges, potser un pèl orgullosos i distants i amb poca pedagogia comunicativa, però competents i preparats. La corrupció no és ni ha estat en general un problema, fet que d'entrada és un símptoma de bona salut.

Però quan parlem de justícia hem de distingir entre l'ordinària i la cúpula i, com a tal, em refereixo especialment al Consell General del Poder Judicial i al Tribunal Constitucional. Tots dos van jugar un paper molt important durant la Transició, però sembla que ens n'hem oblidat.

Al nostre país hi ha bons juristes, tant homes com dones. Se'm fa difícil d'entendre, doncs, com és que no s'encerta en l'elecció dels representants de les més altes instàncies. En conec uns quants que passarien aquest filtre sense cap tipus de dificultat, i la meva experiència és que davant d'un bon jurista, l'etiqueta de progressista o conservador passa a un segon terme. En efecte, jo prefereixo mil vegades més treballar amb un professional competent, encara que hi discrepi des del punt de vista ideològic, que amb algú més afí però amb una competència menys provada.

Així que, francament, no entenc l'obsessió i obstinació del govern en algun d'aquests professionals, que ha provocat rebuig fins i tot al si del mateix Tribunal. Recordem que sembla que el magistrat Enrique López va ser salvat in extremis pel vot de qualitat de l'anterior president, segurament per evitar un fet insòlit: que el Tribunal rebutgés un home ja designat pel govern. És un mal començament, la veritat, i més havent-hi tants possibles bons candidats, com ja he dit. Per què no es va buscar una figura de consens? Per què no s'ha fet l'esforç de proposar una dona jurista entre un dels quatre candidats? La conclusió, que no pel fet de ser simple és menys decebedora, és que ha primat una vegada més l'afinitat política i el vot assegurat. Sembla que tots desitgem un canvi de cicle. En definitiva, la ciutadania fa temps que reclama una altra manera de fer les coses, però l'estament polític no l'escolta. Esperem (sempre hi ha d'haver un punt d'esperança) que la professionalitat d'alguna de les persones proposades serveixi com a exemple. La primera decisió -és a dir, l'elecció de president- ha estat, almenys, en aquesta línia, votant per unanimitat tant Pérez de los Cobos com Adela Asúa. Cal veure què passarà amb les següents decisions tenint en compte la postura poc amistosa del nou president en relació al nacionalisme català.

Però, afortunadament, la cúpula judicial no és la justícia ordinària, encara que tampoc no està exempta de crítiques. En general, els jutges no són figures gaire populars. Tampoc no apareixen amb freqüència ni al cinema ni a la literatura; potser això té alguna cosa a veure amb la dificultat de la seva feina, com queda reflectit en aquell fragment d'un passatge de l' Evangeli segons sant Mateu : "No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats". (Mt. 7, 1-6)

Com ja vaig comentar fa unes setmanes, la meva impressió en l'actualitat és que davant d'un poder polític desacreditat, emergeix un poder judicial aparentment capaç de despertar una confiança més gran en els ciutadans. Dic aparentment, perquè si fem cas dels baròmetres d'opinió sobre la justícia (Metroscopia 2011), això no és així. Tanmateix, a poc a poc sembla com si la societat acceptés aquesta imparcialitat dels jutges com a senyal, en definitiva, de garantia última en la defensa de la democràcia i de les llibertats. També es recupera una certa idea que els jutges d'entrada no estan predisposats a favor o en contra de cap de les parts implicades (encara que posteriorment es puguin deixar influir) i que, en tot cas, són tan bons com els de qualsevol altre país de la Unió Europea.

Però les institucions tenen les seves pròpies cultures i regles de funcionament, i la judicialització de la vida política té riscos importants. La judicatura tampoc no pot substituir el paper de determinades institucions de l'Estat, però la seva funció de control està sent decisiva en aquests moments, i això genera confiança en la ciutadania, que entén que la impunitat no és la regla del joc imperant. Malgrat tot, a ningú se li escapa que la intervenció de la justícia es dóna quan el mal ja s'ha produït. El que veritablement preocupa és que durant massa temps hem tingut una manca d'ètica, rigor i control per part dels poders públics, així que, lamentablement, d'aquelles noces, aquests confits.

stats