A Llucmajor fa dies que tremolam. Des que vàrem sentir el nou batle, el popular Eric Jareño, que ho és amb els vots del PP –òbviament–, de Ciutadans, d’ASI, de Llibertat Llucmajor i de Vox, dir que “tornarem a tenir cultura per a tothom”, ens temem una davallada del nivell de les propostes de la cultura pública al municipi que fins i tot podrien fer bona Leticia Sabater. Estaria bé demanar al batle llucmajorer què vol dir amb això de “cultura per a tothom” abans de posar-nos en estat d’alerta, però no és la primera vegada que ho sentim de qualcú del seu partit, ni la que fa vint.
I mentre això passa a Llucmajor, aquest dilluns rep un manifest signat –de moment– per una quarantena de persones de les Balears, amb les quals puc compartir criteris i inquietuds, que demanen “cultura per a tothom”, ara que hi haurà canvis en l’estructura del Govern que sembla que afectaran Cultura. La coincidència fa pensar.
Una mateixa expressió pot tenir significats radicalment diferents. Hi ha formacions polítiques que s’han avesat a dir “cultura per a tothom” tantes vegades com diuen “popularitzarem la cultura” (res a veure amb la cultura popular). Tremoles quan es pensa a fer assequible la cultura, perquè això sol voler dir rebaixar-ne el nivell. Si a gran part de la població el que li interessa són els llibres de supermercat, els concerts que segueixen el patró d’Operación Triunfo o les exposicions que es fan, precisament, a les portasses per les Fires de Llucmajor, deixem de parlar de cultura. Se’n diu “cultura safareig”, per això de donar de beure al ramat.
En canvi, hi ha moviments ciutadans, com ara el que signa el manifest esmentat, que el “cultura per a tothom” l’entenen des de la participació, des de l’accessibilitat, des de la creació compartida de les polítiques culturals, des de l’obertura dels patronats de les institucions o del mateix Consell de la Cultura –que això ho demanen expressament i estaria bé, almanco, provar-ho–, des d’una manera de fer que tengui més en compte els creadors de la cultura i no tant la seva mercantilització. “La cultura és l’eina amb la qual construïm les nostres realitats, si les institucions l’aboquen al mercat, converteixen els ciutadans en mers consumidors”, escriu la plataforma 'Cultura per a tothom'. Aquesta manera de pensar les polítiques culturals parteix de baix, de la base social. No és fàcil, ni sé si hi estam preparats, però la cultura és complexa, i no pot ser d’altra manera. La popularització de la cultura, contràriament, sorgeix de dalt, des del posicionament de qui creu tenir la població molt per sota i l’ha de facilitar. I ja li està bé així, que no pugi el nivell.
