Estranya reacció, la de la gent catalana, que, sota pressió de mantes decisions de difícil comprensió i de costosa assimilació, abandona un terç del seu consum cultural. S’ha d’entendre que ho entenem, des d’on sia que observem les coses: les tribulacions que pateixen els catalans amb les envestides dels poders de l’estat –també la reacció de tanta gent que es posiciona en contra d’aquests poders– i les incursions de l’extrema dreta, disposada a esqueixar la imatge de pau i civisme de què s’han revestit les mobilitzacions, impacientarien l’eremita més abduït per l’aleteig dels àngels.
Però encara entenem millor l’ordenança ignasiana, “en temps de tribulació, no fer mudança”. En temps de tribulació, un poble no ha d’abandonar allò que l’ha construït, que l’ha dotat d’identitat, que el nodreix de raó i de força; el component de la seva identitat que amb més garanties el pot menar cap al futur. Tant ha costat fer de la cultura un bé de la societat catalana, que ara no pot sucumbir a la inquietud d’aquells que, al poema de Cavafis, a la novel·la de Coetze que en pren títol (‘Esperant als bàrbars’), a una altra novel·la (‘El desert dels tàrtars’, de Dino Buzzati) o al gruix de la prosa de Kafka, podrien ser vençuts per la incertesa del demà, pel buit que la inseguretat soscava a la nostra ànima.
Els temps de tribulació requereixen, al contrari, l’absorció regular dels nutrients de la cultura, que són molts i tots ells necessaris. Ara mateix pens en la nova edició d’’El mar’, de Blai Bonet, amb nou capítols inèdits i un epíleg/introductori magnífic de Xavier Pla; o en el darrer poemari de Pere Antoni Pons (‘Aquí, on passa tot’); o en el llibre d’aquest gran escriptor mallorquí, Climent Picornell (‘Més Jardins d’altri i altra fullaraca’): per no sortir de l’àmbit illenc, que ha fet tantes aportacions al fons comú de la cultura catalana. Però pens també en els teatres, les sales de cinema, les sales de concerts –la música ens permet expressar allò que no podem dir amb les paraules: més o menys així és com ho diagnosticà Nikolaus Harnoncourt.
Que la cultura no sigui arraconada, que el poble no defalleixi, perquè només la cultura garanteix la continuïtat del teixit ciutadà i cívic, ara mateix imprescindible per no caure retuts.
