Cultura i ornament
Es diu molt que la cultura no és un luxe, que no és un ornament, però hem oblidat els orígens d'aquestes afirmacions que ara utilitzem per salvar la cultura. I ens hem de remuntar a la conferència de l'arquitecte vienès Adolf Loos Ornament i crim del 1908 i als seus escrits, on carrega contra el modernisme artístic, contra l'esperit decoratiu de l' art nouveau i contra la Sezession vienesa, pel seu sentit edulcorat de la cultura. Adolf Loos diu: "L'absència d'ornament és signe de força intel·lectual". Loos s'alça contra la cultura o l'estètica edulcorada perquè no és moderna i ens ve a dir que entendre "la cultura com a ornament" no és un fet modern. I així separa modernisme com a estil artístic del concepte de modernitat .
El nostre país ha cultivat l' ornament a partir de la classe social que l'ha impulsat i hi ha donat suport, la burgesia catalana, que ha donat lloc a un art diguem-ne privat i amb poca confiança en els poders públics. Però al mateix temps, aquest culte a l' ornament del modernisme va crear una contrafigura, la de l'artista bohemi, considerada socialment de poc profit, que viu d'aires del cel o de la caritat dels encàrrecs dels mecenes i senyors. Una imatge del creador com a paràsit de la societat, poc productiva. I aquesta lectura hegemònica del creador ha arribat fins avui. Només si triomfa a l'estranger, si aconsegueix escapar-se d'aquest clixé de marginació social, llavors se li perdona aquesta desviació i se'l reconeix. És a dir, si se'n surt sol.
Ens hem de desfer d'aquest sentit ornamental de la cultura; en cas contrari, no serem mai moderns. La nostra és una modernitat incompleta , vulnerable, no consolidada, que es pot desfer fàcilment, com una casa d'aquelles en què han cobert la teulada però que l'últim pis no s'ha pogut obrar i hi han quedat un seguit de finestres cegues. I aquesta incompleció ve marcada en bona part per no tenir una idea ben emplaçada de la cultura o, més ben dit, per no tenir un sentit no ornamental de la cultura, amb més força intel·lectual, com demana Loos. I en aquest punt som antiquats i febles. El segell de la bohèmia que arrossega el creador d'aquest país ha de desaparèixer de la nostra societat, forma part d'un pensament verticalista, jeràrquic, presidencialista i ornamental de la cultura.
A la nostra societat, de tradició privada, li falten valors, com el valor del que és públic, i de retruc es valora poc la cultura com a servei públic. La societat, de mentalitat privada, ha fet del poder públic en les últimes dècades un administrador/gestor dels recursos a qui delegar les responsabilitats i a qui ha pressionat en benefici privat. Com una comunitat de veïns ho fa amb l'administrador de finques. A canvi, el poder públic ha hagut de donar serveis socials i procurar l'entreteniment de les masses, amb el consum comercial i el cultural, d'acord amb les normes d'un capitalisme tardà, especulatiu i financer.
Ha estat la manera d'evitar l'exercici crític i de pensament de la cultura com a instrument de posicionament inevitablement ideològic. La cultura és crítica, incòmoda, fa preguntes que sovint no troben resposta i, per tant, és millor l'entreteniment. Però això haurà de canviar a la força. ¿La cultura és un bé bàsic o és només un objecte de mercat? La cultura com a transmissor de coneixement, com a experiència, no separa, uneix; és intergeneracional, interclassista i s'hi ha de poder accedir en igualtat d'oportunitats i condicions. S'han de canviar els valors que mouen la cultura, perquè el seu capital és immaterial i simbòlic i la seva plusvàlua encara no s'ha pogut quantificar.
La degradació de la cultura per mor d'aquesta mentalitat que fa que no se la consideri essencial, sinó com a ornamental prescindible, la porta al punt de pensar que no val res. Està bé argumentar les bondats del voluntariat, però en l'àmbit de la cultura això porta finalment a la seva devaluació. Que no es paguin els articles culturals com cal o les col·laboracions en tots els àmbits de la cultura porta a una degradació de la cultura i a la seva inevitable corrupció.
Cal donar la raó a Adolf Loos quan diu: "La preocupació per l'art no és cosa de l'estat. La preocupació per l'art és cosa de cada individu. I, així, és tasca de l'educació fer sorgir individus que pensin que la preocupació per l'art és cosa seva". Als poders públics, a l'estat, els toca ajudar a fer-ho possible. I la crisi no els eximeix d'aquesta responsabilitat, al contrari. Retallant en educació i cultura, la barbàrie està servida.
