El cap de setmana passat estava de celebració sentimental i vaig anar a sopar a can #MiquelCalent. Com no podia ser d’una altra manera entre dos companys de diari, ens férem cas i aprofitàrem per parlar de l’escuma dels dies mentre jo assaboria les millors croquetes que he tastat mai. Fins aquí, aquest relat no tendria gens d’interès més enllà del gir clàssic de guió estil Francesc Trabal d’“home coneix croqueta i se n’enamora”, si no fos perquè un personatge com en Calent, l’Averrois dels fogons balears, fa que te’n vagis de la seva taula no només sadoll de sensacions gustatives, sinó també amb el cap com una explosió de #PetaZetas gràcies a tot allò que t’ha contat. Mentre badava entre mos i mos, en Miquel i jo divagàrem sobre el gran invent culinari francès i ell va pronunciar la frase que m’ha inspirat la columna d’avui: “Per a mi, les croquetes són com una declaració d’intencions del tipus de cuina que fan al restaurant que me les serveix”. I en aquell precís instant ho vaig veure clar, talment Foix però sense necessitat d’estar dormit: ens ha tocat viure la declaració d’intencions de dos governs que han posat massa èmfasi a impressionar-nos amb el seu aperitiu, però que encara no ens han deixat clar quin serà el menú que ens serviran a partir de dia 2 d’octubre.
Diumenge es viurà un dia històric per molts de motius i el que tenc clar –tot i que ja vos he dit qualque vegada que ni som Rappel ni tenc cos per lluir tanga– és que l’endemà de mai, com sempre passa amb les dades de participació de qualsevol vaga o cita més o menys concorreguda, cada part farà una interpretació interessada dels resultats. Tots sabem, i no perquè ho digui #Serrat, que aquest #Referèndum no serà ben bé un #Referèndum perquè no li han permès ser-ho. Però és allò que més s’hi podia assemblar. Quan et neguen sistemàticament el pa i la sal, de vegades no et queda més remei que menjar morena i optar per la solució menys dolenta, que no sempre és la més desitjada. I diumenge, si no hi ha sorpreses de darrera hora, el poble català sortirà al carrer per dir-hi la seva. El que no acaba d’entendre tothom és que dir-hi la teva no vol dir desconnectar-te. De vegades, només necessites que t’escoltin, tot i que no tothom ho sap fer.
Després del vaixell de la Warner amb les lones que apareixen i desapareixen, el poc crèdit internacional que té el govern espanyol en aquest tema se’l juga en poc menys de 24 hores. La darrera notícia d’avui és que el mosso Trapero ha donat l’ordre de tancar els col·legis electorals a les sis del dematí. Si la gent fa festes pijama, com ja han anunciat que farien per poder votar, permetran que la imatge que es projecti del país anomenat Espanya sigui el de guàrdies civils i policies nacionals arrabassant urnes de les mans d’un grup de monges que ha cedit el seu convent per deixar exercir un dret tan bàsic com és el vot? La Unió Europea, sempre tan prudent, ja ha donat discrets tocs d’atenció demanant que la situació es redreci. Fins i tot #FrauMerkel ha parlat. Ara només cal esperar.
Xerrava al començament de l’hipotètic menú que s’hauria de posar a partir del dia 2 d’octubre damunt la taula dels 5,3 milions de catalans que han estat cridats a les urnes. El ministre portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, ha dit que ni Puigdemont ni Junqueras seran interlocutors vàlids després de l’1-O. Comencen malament si d’entrada ja no saben tan sols amb qui s’han d’asseure a compartir la recepta –de les croquetes o del futur– i trobar solucions. Tot i l’ús i l’abús de l’'agitprop' i de la maquinària de l’Estat, l’energia del poble català no ha minvat ni una unça i diumenge hi ha festa grossa. He de tornar a citar-vos aquell anunci de colònia estantissa que deia que ‘en las distancias cortas es donde un hombre se la juega’ i al govern de Mariano Rajoy ja no li queden més metres per recórrer perquè l’hora de la veritat, aimats lectors, és aquí i ara.
