OPINIÓ
Opinió 27/10/2018

Crítics o 'criticons'?

i
Nanda Ramon
3 min

Això era un pagès que havia d’anar al mercat amb el seu fill. Carreguen la somada a l’ase i ja són partits a peu cap al poble. Devers el pas d’en Revull que ja senten uns que se’n riuen perquè van a peu tenint com tenen un mitjà de transport. El pagès hi pensa una mica i fa pujar el seu fill a l’ase. Un poc més endavant és la madona de Son Bell Lloc qui diu que el fill no té pietat del pare perquè colca ben xalest mentre son pare ha de fer el camí a peu. El bon jan, desconcertat, decideix pujar a l’ase i fer caminar el seu fill. No ha de passar gaire temps abans que no trobin uns caçadors que retreuen la catxassa del pare ben escarxofat damunt la bístia mentre l’infant ha de caminar. El pagès fa pujar el fillet amb ell als lloms de l’ase i continuen la ruta. Però abans de voltar un revolt troben uns missatges que els critiquen per fer el feix al pobre animal carregant-lo amb tant de pes. Tots dos davallen de quatres i ja no saben quina passa fer ni quin camí prendre, perquè ja han entès que, facin el que facin, els posaran la llengua damunt.

Me la contaren com la 'Rondalla del barranc d’Algendar', però en realitat ja la recull Isop a partir del ric corpus de tradició oral que també va bastir l’'Odissea', peça fundacional de la tradició narrativa occidental que, després de rodolar col·lectivament durant segles, va fixar un suposat Homer.

La clarivident rondalleta també és coneguda com 'El moliner, el seu fill i l’ase' i ha estat recollida en múltiples versions, com els contes de 'Nasreddin' en la tradició àrab. Tampoc s’hi resistí el cinegètic i lul·lista Don Juan Manuel, que l’aplegà entre els 'enxiemplos' d’'El Conde Lucanor'.

Si ens remuntam als orígens més remots de la rondalla, impressiona comprovar que fa segles que tenim ben esmolat l’esperit crític –per dir-ho amablement– i ens encanta fer els comptes al germà proïsme. I si és cert que aquests coverbos ja es contaven abans que Èdip arribàs a Tebes o que Praxíteles traçàs harmonioses corbes, no és estrany que –amb tanta experiència i pràctica– l’espècie humana hagi arribat a quotes d’excel·lència en matèria de criticar tot el que es remena. I sense Twitter, ara compta!

No voldria menystenir els esforçats mil·lennis de crítica 'analògica', però la globalització i la revolució digital ens han fet assolir el virtuosisme i el paroxisme en qüestió de critiquera.

La literatura (sic) digital, sota l’aparença d’àgora oberta i participativa, es converteix sovint en un cambuix de bimbolles ideològiques isolades que només generen visceralitat i desqualificació. Redolets aïllats que creen el miratge d’una suposada comunicació global i que tenen dificultats per digerir la bonhomia, la paciència i el contrast de la informació.

Ho diu Albert Pla Nualart a propòsit de Twitter –però ho podria haver comentat sobre els grups de WhastApp o els comentaris als digitals–: “La lluita per entendre i transformar la realitat és esclafada per la batalla d’egos o la necessitat de ser confirmat en la pròpia opinió. Els tuits (...) alimenten baixes passions o solidifiquen prejudicis. Els comentaris respectuosament crítics només susciten indiferència”.

L’episodi de les tràgiques inundacions del Llevant de Mallorca n’han estat una nova prova. No havien passat ni 24 hores de la riuada i les xarxes ja cremaven amb tota casta de comentaris i d’especulacions. Tot va ser automàticament 'criticable': els que feien i els que no feien, els que hi anaven i els que quedaven, qualsevol declaració, qualsevol mesura, totes les accions i reaccions.

Encara érem a l’escenari de 20 desapareguts, el perill de nous accidents i esfondraments, l’alerta per noves pluges i l’amenaça del pillatge i el vandalisme, però les xarxes bullien qüestionant el dispositiu i l’organització d’una operació extremadament complicada i delicada. Ni l'UME, ni el Rei, ni els responsables de la seguretat, ni el president del govern, ni el cap de l’oposició, ni en Nadal, ni les catiusques de na Francina... res va quedar indemne. La riuada de crítiques ho va sollar tot.

Particularment preocupants varen ser les crítiques de qualque bomber 'indignat' qüestionant les ordres i els protocols de seguretat i d’actuació. O qualque 'generós' voluntari que volia anar a ajudar fort i no et moguis. A uns i altres els diria que moltes vegades la major generositat és esperar i obeir. Encara que no sigui tan 'guai'.

I a tots els que aquells dies terribles varen haver de prendre decisions complicades, els recordaria els versos amb què el Conde Lucanor tanca el seu 'enxiemplo': “Por críticas de gentes, mientras no hagáis mal,/ guardad vuestro criterio y no os dejéis llevar”.

stats