OPINIÓ

Cremant la història

Al juliol de 1920, en temps de guerres colonials, el general francès Henri Gouraud, una vegada derrotats els sirians en la seva pròpia terra en la batalla de Maysalun, va fer la seva entrada a Damasc. El primer acte que hi va fer, una vegada conquistades aquelles terres, va ser presentar-se davant la tomba d'un difunt enterrat des de 1193 i el nom del qual era Saladino. Llavors el general, i com ho va recollir el periodista i escriptor Pierre La Mazière, després de calcigar la tomba, va dirigir el discurs de la seva vida a un mort i va dir: “Desperta't, Saladino, ja hem tornat, ha triomfat la creu sobre la mitja lluna”. M'ho imagino tot orgullós i ple d'emoció! Vuit segles separaven en aquell moment aquells dos homes, un era ben mort i l'altre, ben viu i en el seu pit cremava un despit històric incontrolable i malaltís. Gran gesta va ser aquella de calcigar una tomba!

I com que la ignorància és molt atrevida, el 2001, i després de gairebé 1.500 anys de sobreviure intactes, els budes de Bamian van ser destruïts per un grup d'humanoides encegats fins a les celles per la supèrbia de la ignorància. Els talibans, aquells barbuts amb la mirada torta i la màxima aspiració en la vida dels quals no és res més que asfixiar la mateixa vida, es van atorgar el dret diví d'arrasar tot allò que les tenebres de la seva ment es resistien a entendre; així que van dictaminar que aquelles monumentals estàtues ofenien la seva creença i les van bombardejar i els van disparar fins a devastar-les, i després la comunitat internacional va llançar el seu crit al cel indignada de la magnitud d'aquell crim contra la història.

Contemplant el panorama internacional penso en el que va dir el filòsof i escriptor anglès Aldous Huxley: “Potser la més gran lliçó de la història és que ningú va aprendre les lliçons de la història”. Certament, avancem retrocedint i retrocedim avançant. Culpem dels nostres mals les generacions anteriors. Els nostres mals els van crear uns altres, no ho dubto, però depèn de nosaltres decidir el nostre present almenys pel que fa a les injustícies socials de les quals ens queixem. Les desigualtats persisteixen perquè nosaltres les legitimem i el racisme continua existint perquè nosaltres l'alimentem i no hem entès res de les lliçons de la història i continuem ensopegant amb la mateixa pedra en comptes d'aprendre de les conseqüències nefastes de les guerres que han anat arrasant ciutats, països i civilitzacions. I ara toca derrocar i reclamar els caps d'estàtues; el nou vandalisme consentit és escapçar monuments públics a diferents punts del planeta.

Si hem d'esborrar de la faç de la terra tot allò que ofèn el nostre present, suggereixo als justiciers de la història que comencin pels museus. A cremar quadres que ofenguin la seva dignitat i a destrossar tots aquells que fins ara molta gent considerem patrimoni de la humanitat, siguin art o monuments. I quan arrasin els museus, que facin una llista de llibres d'història i que els cataloguin de maleïts i que organitzin mitjançant les xarxes socials una quedada per cremar tots els llibres que considerin ofensius. I com que volen netejar el present de les petjades d'aquells malvats de la història, que són ben morts i més que morts, els suggereixo que desmantellin pedra per pedra les piràmides d'Egipte i de Tenochtitlán, perquè aquestes edificacions sí que es van construir sobre enderrocs humans i moltes injustícies.

Torno a la destrucció dels budes de Bamian, i em pregunto quina és la diferència entre el que va passar el 2001 i el que està passant ara amb la guerra declarada a les estàtues? Actuem per consciència o per inèrcia?

Com va dir Sòcrates: “Només hi ha un bé: el coneixement. Només hi ha un mal: la ignorància”.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF