El taxista que em duia d'una part a una altra de Barcelona, sense que jo li hagués dit poc més que bon dia, m'explicava en castellà el drama que ha suposat el procés independentista per a moltes, "moltíssimes" –emfatitza–, famílies de Catalunya. Em deia que les discussions són espantoses, que es tiren els trastos pel cap, que estan les famílies barallades i que el mateix passa entre els veïnats, en els bars i a la feina –matisava que afortunadament entre els seus, els del taxi, no hi ha gaire mal rotllo–. La resta, tothom barallat, insistia.
La cosa, just en pujar al taxi, ja havia començat d'aquella manera, fins al punt que jo ja havia pensat si mirar per la finestra o baixar el vidre i tirar-me. No havíem fet 200 m després del bon dia de rigor, i ell ja m'havia intentat convèncer que em fes testimoni de Jehovà, cosa que a ell és el millor que li ha passat a la vida, assegurava. "A aquest home li agrada predicar. Hi ha coses pitjors", vaig pensar abans d'abstreure'm.
El mateix dia, quan ja era fosc, anava amb un cotxe que tenia engegada la ràdio –la SER, per concretar–. Era el moment que la periodista Àngels Barceló recitava el seu editorial. Encara que coneixem el seu posicionament respecte de l'independentisme, la suposam una persona informada. Direu que també hi han d'estar, informats, els periodistes que surten cada dia a les televisions espanyoles. Però no sé, ella deu tenir família a Catalunya, amics, no sé... El fet és que relatava totes les desgràcies que ha duit el moviment independentista al país. I entre aquestes desgràcies posà especial accent en "les famílies trencades". Ella va dir "familias rotas", que encara sona més fort i no em demaneu per què.
Encara ara no he sentit mai cap polític, ni cap periodista que es preocupi per les ruptures familiars que hi ha per una punyetera cadeneta d'or de l'herència. Encara no he sentit ningú d'aquests o aquestes que ara lamenten tant i tan fort davant els micros la trencadissa familiar que diuen que hi ha a Catalunya i a Espanya per mor de les diverses postures respecte de l'independentisme denunciar les discussions, bregues i animadversions sense remei perquè un de la família o dels amics és del Madrid i l'altre del Barça, per qui ha d'escurar o pel comandament del televisor. Ara bé, que una família discuteixi i fins i tot pugui encalentir-se amb un tema en el qual hi va el seu futur i el del país, això els sembla intolerable. I ho repeteixen i ho tornen a repetir, sigui vera o no ho sigui.
