Cortesia

És com si hagués pujat al DeLorean del doctor Brown i Marty McFly i m'hagi traslladat al passat. Una experiència, sí senyor, que hauríem de tenir de tant en tant tots aquells que tenim la sensació que el temps no discorre.

Com que tinc el cotxe uns dies al taller, m'han deixat un vehicle 'de cortesia'. És tot un detall, que agraeixo cosa de no dir. És un Volkswagen Golf de l'any 1998. És com si hagués pujat al DeLorean del doctor Brown i Marty McFly i m'hagi traslladat al passat. Una experiència, sí senyor, que hauríem de tenir de tant en tant tots aquells que tenim la sensació que el temps no discorre. El 1998 encara pagàvem en pessetes, es signava l'acord de pau del Divendres Sant a Irlanda del Nord, Bill Clinton estava a punt d'encarar el seu 'impeachment', a Andorra governava Marc Forné, en el període central del seu llarg mandat. El Golf que m'han deixat és una venerable relíquia, de quan els cotxes eren cotxes i no centres de dades amb rodes i internet. És un cotxe essencial. La porta s'obre amb la clau al pany, i no des de cinquanta metres de distància. Els retrovisors, si no els mous tu, no te'ls col·loca ningú al seu lloc. La informació de tauler és la bàsica: temperatura de l'oli, velocímetre i compta-revolucions. La ràdio és una ràdio, i res més. No hi ha navegador ni climatitzador. Encara gràcies que per pujar i baixar els vidres no tinguis una maneta. I, tanmateix, m'ha portat a tot arreu, amb humilitat i eficiència. Corre el que ha de córrer, s'arrapa a la carretera, frena i accelera. Els llums s'encenen (però no ho fan solets). Tot molt bé, sí, però quan em van tornar el meu vaig agrair que s'hagués acabat la pel·lícula.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF