Va ser amb motiu d’una entrevista. Millor dit, abans va ser en Miquel Sbert que, amb la seva saviesa sobre cultura popular –i no només–, em va aconsellar: “Aconsegueix el ‘Corpus de fraseologia de les Illes Balears’. La feina que hi ha fet na Bàrbara Sagrera no té preu”. Més o manco així m’ho va dir. Em vaig prometre fullejar aquest tom, voluminós, que fa només un parell de mesos va editar Món de Llibres i que havia obtingut el Premi Ciutat de Manacor d’Assaig 2017. Ho vaig fer i no vaig deixar passar dos dies per entrevistar l’autora, actualment directora de la Institució Antoni Maria Alcover. Volia saber més d’un treball tan immens i tan necessari, que na Bàrbara Sagrera Antich introdueix amb una confessió: “Sempre he considerat que una de les idees més belles formulades entorn de l’estudi de les llengües és l’afirmació de Humbolt, segons la qual cada llengua reflecteix una concepció del món particular i única”. Jo em demanava quina és la nostra concepció del món i, per no estendre’m en allò ja publicat, aquí podeu recuperar-ne les seves respostes.
El cas és que, de llavors ençà, el ‘Corpus de fraseologia de les Illes Balears’ ocupa un lloc damunt la meva taula de feina. Està agafant la pàtina dels llibres centenars de vegades tocats, la forma dels volums seguit seguit consultats, el doblec de les pàgines marcades, el subratllat de cada troballa, els cruis dels toms que es mantenen llargues estones oberts. El que hi ha a dins, convenientment indexat, són segles de parla quotidiana a les nostres illes, de frases fetes, de mirada col·lectiva i, per damunt de tot, de sobreentesos compartits. I com diu l’amic i mestre Guillem Frontera, no es coneix una societat fins que no es coneixen els seus sobreentesos. Cada territori els té, i la riquesa del nostres no són una excepció. Només que els hem de conèixer per poder-los conservar. Una diria que, posats en la situació actual, allò que hem de fer és recuperar els sabers col·lectius i els sobreentesos.
El ‘Corpus de fraseologia de les Illes Balears’ hauria d’estar damunt totes les taules, a cada casa, a les dels que escriuen i a les dels que transmeten coneixements, que és o hauria de ser tothom. Però sobretot hauria d’estar a cada aula, en mans dels mestres i a disposició dels alumnes, perquè totes aquelles coses que els padrins deien de manera tan encertada, a vegades tan poètica, altres tan crua, i algunes de manera ara políticament incorrecta, no caiguin en el sac de l’oblit, avui tan foradat. I sobretot perquè no es substitueixin per dites que no ens reflecteixen.
Les subvencions a la cultura, ara que molts en demanam la revisió per sortir d’un desgavell de repartició de misèria sense gaire o cap sentit, haurien de ser també per obrir la porta a més treballs com aquest. I no només perquè les llargues investigacions necessàries es puguin dur endavant i se n’aconsegueixi la publicació, sinó per a una difusió que els situï allà on tothom en pugui sortir beneficiat. La nostra cultura, en primer lloc.
