Corporativismes malsans

Docent vs. parental. Ha estat en boca de tothom aquestes darreres setmanes l'agressió patida en horari escolar per una alumna d'un centre de Son Roca. Molt aviat han sortit pares i opinadors a posar el crit en el cel sobre un presumpte compliment ‘lax’ de les seves obligacions per part dels professors. En línia i contundència inversament proporcional s'expressaven molts de docents a les xarxes, acusant els pares dels infants agressors de no educar de forma correcta. El fiscal Barceló, per afegitó, alertava dels perills del tractament esbiaixat o sensacionalista de la informació per part de determinats mitjans, que no tenien en compte el material sensible (menors) amb el qual feien feina. A ca nostra diuen que la Culpa és molt lletja, que ningú la vol, i que per això va quedar fadrina. A la fi, sembla clar que el cas respon a un cúmul de casualitats, o de despropòsits. I sembla clar també que tots els actors implicats (docents, pares i infants) hi han de posar de part seva perquè no es repeteixin casos semblants.

Polític. Aquesta mateixa setmana Mònica Terribas entrevistava a Catalunya Ràdio José Manuel García Margallo, ministre d'Afers Exteriors espanyol en funcions. La incisiva presentadora d'’Els Matins’ interrogava Margallo sobre la possibilitat que hi hagi investidura de Mariano Rajoy i, per tant, govern a Espanya. El ministre escampava qualsevol dubte. Hi haurà investidura, deia. I basava la contundència de la seva afirmació en la seva “absoluta confiança en el PSOE”, perquè el PSOE, deia, és l'altre gran partit espanyol. I si nosaltres no ho feim bé, la gent els vota a ells i tot continua igual. Si fa no fa, podria recordar l'alternança en el poder del Partit Liberal de Sagasta i el Partit Conservador de Cánovas del Castillo, això a les acaballes del segle XIX a Espanya. Una alternança, al cap i a la fi, que no suposava res més que un sistema corrupte de basculació entre un partit i un altre: un gatopardià “que tot canviï perquè tot quedi igual”. Si fa no fa el que hi ha ara. O el que hi havia. El corporativisme dels dos grans partits polítics espanyols sembla que ha rebentat, com a mínim per la banda de l'esquerra, amb la irrupció de Podem. Com ha reiterat en diverses ocasions l'analista i periodista Vicent Partal, el PSOE és el partit que la transició espanyola va potenciar i configurar per bastir un estat modern, europeista, unit i allunyat dels referents del Franquisme. L'esbucament del PSOE suposa també l'esbucament d'una determinada idea de l'estat espanyol i, per tant, l'obertura de vies encara inconegudes dins la pròxima dècada pel que fa al sosteniment o desintegració de la convivència de les diferents nacions sota el mateix paraigua estatal. En definitiva, que si s'esbuca el PSOE s'esbucarà també necessàriament el corporativisme polític espanyol.

Literari. No ha caigut bé, entre molts de lletraferits, escriptors i pixatinters, el reconeixement a l'obra del cantant Bob Dylan amb el premi Nobel de literatura. La concessió d'un premi sempre respon a unes convencions preestablertes. I és clar que aquest reconeixement a Dylan pot ser entès com un salt endavant, mediàtic, aprofitat, dels acadèmics suecs. Ara bé, la postura dels qui són contraris al premi té molt de corporativista, d'haver decidit, ells, on comença i on acaba la literatura. Té molt, també, dels gèneres clàssics i de l'establiment d'uns determinats cànons que definirien què és o què no és literatura. Com en totes les ciències humanístiques, hi ha una part important d'opinió, de subjectivitat, de convenció, finalment. Tanmateix, l'art en general, la literatura en particular, i encara molt més concretament la poesia, estan destinats no sols a crear bellesa, sinó a aconseguir que aquesta bellesa transformi i moduli el pensament humà, el faci créixer i ens faci pensar a tots que la nostra espècie evoluciona, ja sigui a través de la raó, ja sigui a través del sentiment. Bob Dylan, amb les seves cançons, no sols va retratar aquests moments de canvi, sinó que els va impulsar. En una paraula, va marcar tendència i va influir en la concepció de l'art, en la concepció de les relacions entre les persones, en la concepció de la llibertat en el sentit benentès del terme, i en la concepció d'un nou temps que, ho vulguem o no, ha configurat la nostra manera de viure i entendre la vida. Aferrar-se a cànons ‘decimonònics’ o a les presumptes bondats restrictives d'un ofici no sembla la millor manera de donar la benvinguda a un Nobel tan sorprenent com controvertit.

Generacional. Què ens configura les idees? Què ens fa ser com som? Sens dubte, el nostre origen familiar, els nostres ancestres, marquen de forma determinant un camí ideològic, un estil de vida, una actitud vital. Per més que en un moment concret hi hagi un cert efecte rebot, el retorn a l'arrel es fa molt sovint inevitable. Seguidament la formació, els formadors, els qui, cercant-ho o sense voler, ens han mostrat i ens han empès a compartir la seva particular manera de veure i enfrontar-se al món. I indestriablement de tot això, les nostres puntes i els nostres sotracs vitals: els nostres estudis (si n'hem fets), la nostra sort laboral, el nostre entorn d'amistats i coneixences... A l'hora de parlar del sosteniment d'una idea de país, i més encara, d'una idea de sosteniment de país, independentment de si duim ulleres de pasta, camises de flors o jerseis de punt i calçons de tergal, més enllà de debats retòrics, no ens podem permetre el luxe de prescindir de ningú, ni de cap idea, apel·lant a un presumpte debat generacional. Qui més qui menys, en aquesta vida, ha hagut de batallar per fer el que fa i per ser qui és. Que baldament ho pugui semblar a alguns, no ens han regalat res. I que no ens ha fet por la feina quan n'hem haguda de fer. Que molts som fills de la misèria camperola de la humilíssima, analfabeta i reprimida postguerra mallorquina. Les nacions es configuren, precisament, des de la transversalitat, ja sigui de classe (un concepte, altra volta ‘decimonònic’, mirau per on), de gènere o de generació.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF