EscriptorUn debat recurrent, a l’estat espanyol, és el que es planteja la manera en què el cap d’estat ha d’arribar al seu càrrec. Actualment, la monarquia parlamentària és la forma política d’Espanya, una de les escasses cases reials europees encara vigents, sostinguda ben bé no se sap per quina mena de prestigi intangible. El cap d’estat és el rei, i ho serà en el futur la seva filla gran, sempre que –com diu la Constitució, suposadament igualitària…– no hi hagi un mascle.
La institució –ho sap tothom, fins i tot els rapers– està corcada per tot un enfilall d’escàndols: no només fiscals i comptables –amb xifres grandioses de frau, amb ús de paradisos fiscals arreu del globus–, sinó també sexuals, a més d’algun tripijoc maquiavèl·lic entorn del que de veritat va poder passar el 23-F. A Espanya, poca gent de veritat creu l’exemplaritat de la institució; els que es confessen monàrquics, dins l’esquerra retòricament republicana, ho fan per simple covardia possibilista. Els que ho fan des de la dreta, per conservadorisme fòssil.
I basta que un partit polític –així Unidas Podemos– faci gala de republicanisme a l’oposició –o en campanya–, perquè, un cop arriba a tocar poder de veritat, acabi mirant cap a una altra banda conformant-se a lluitar per obtenir quatre subvencions o prestacions per al seu electorat. Tot republicanisme, a Espanya, és de saló: a l’hora de fer política de veres, no hi ha cap proposta ferma de canvi real, ni molt menys cap voluntat políticament viable de tirar endavant ni que sigui un simple referèndum sobre si es desitja –o no– una república.
Que la suprema autoritat de l’estat tingui un historial tan brut de corrupteles introdueix una severa anomalia dins el sistema de garanties i de fidelitats a les institucions que hauria de marcar el ritme moral de tot el conjunt. Mentre la institució més corrupta de totes sigui la monarquia –la màxima autoritat–, com serà possible fer neteja dins partits, comunitats autònomes, ajuntaments, i empreses? Si el més corrupte de tots és el rei, quina mena de decència se li pot demanar a un simple empresari o regidor d’urbanisme?
Espanya, amb això, i com amb gairebé tot, és una anomalia. Dins l’àmbit europeu, no existeixen aquests tabús polítics: ens assabentem per la premsa estrangera de les trampes que ha fet el rei emèrit, i de la possible implicació del seu fill (almenys com a beneficiari) en l’herència futura. La premsa del país mira de continuar defensant una estabilitat monàrquica basada en la quietud i a confiar que res de tot això pugui portar a cap imprevist polític, social i econòmic, del qual es derivi un escenari que no sàpiguen dominar. Del rei, de la seva posició dins del tauler de l’Espanya creada a partir del 1978, en depèn absolutament tot, com en els escacs. El sistema de partits, l’alt funcionariat, la tribuna futbolística del gran diner de Madrid… Tot penja d’una monarquia en la qual la totalitat del sistema hi veu la consumació dels seus somnis bojos: poder, diners, prestigi i un gran mur de silenci impune.
