Yuval Noah Harari, l’historiador israelià que ha destacat tant en els últims temps per la seva interpretació de la història humana i el seu sentit i direcció, parla a ‘Homo Deus’ –l’obra ho deu tot a Karl Popper– de la importància de les històries en l’èxit de l’espècie humana.
Afirma que allò que ens distingeix de les bèsties és la capacitat de crear històries compartides que donen un sentit als esforços comuns. Allò que ens ha fet triomfar com a espècie és la capacitat de coordinar tasques, col·lectivament, en cercles cada cop més i més grans. No som ara, individualment considerats, més intel·ligents que els nostres ancestres de les cavernes, ni tan sols tenim més força física. Però sí que tenim històries més poderoses –la idea dels diners, de la llei, de la divisió del treball, de la nació, etc.–, i és en aquestes històries, o grans fabulacions, on hem d’anar a trobar l’arrel del canvi en la història.
Noah Harari explica una anècdota reveladora sobre la caiguda del règim de Ceaușescu. ¿Per què una societat com la romanesa, per exemple, consentia a viure esclavitzada per una burocràcia ‘socialista’ minoritària i opressiva? Perquè la societat romanesa –com l’espanyola en temps de Franco, podríem afegir– estava perfectament coordinada: les xarxes de cooperació eren ocupades pels adeptes al règim: exèrcit, sindicats, associacions esportives, etc. La resposta és l’organització. Una minoria organitzada oprimeix perfectament una majoria desarticulada.
Per això Ceaușescu, tement que els nous aires liberals acabessin amb el seu règim –el desembre del 1989 hi havia hagut rebel·lions a la contra a la ciutat de Timisoara–, va ser capaç de mobilitzar encara l’aparell estatal, per fer un discurs davant d’una manifestació de vuitanta mil persones a Bucarest, que va ser transmesa per la televisió oficial arreu del país.
Ceaușescu va començar a parlar; amollava la xerrameca socialista de sempre; lloava les conquestes del règim i donava corda al nacionalisme depriment habitual. Hi va haver un moment, però, en què es va quedar glaçat. Va quedar sense paraules, a mig discurs. No sabia com continuar. Si anem a YouTube i mirem el vídeo veurem que sí, en aquell instant es capta que el mite s’ensorra, que la història deixa de tenir validesa, que tot un país deixa de creure en el socialisme i tan sols veu un vell amb un barret de pell de marta, fent un discurs absurd i anguniejant. Algú va començar a xiular-lo; i poc després una altra persona, i minuts després tota la plaça xiulava i esbroncava el vell dictador, que s’adonava que estava fent el ridícul davant tot el país, que rebia les imatges d’aquella revolució pels televisors. Les masses es van adonar que allò no era un líder, sinó un vell xaruc sense cap força per imposar res. Menys d’una setmana després l’afusellaven a ell i la seva esposa.
Extrapolant el que diu Noah Harari als nostres dies a Catalunya i Espanya s’entén per què el sobiranisme ha pogut fer tot el que ha fet, i també per què Espanya ha estat capaç de noquejar-lo. El mite d’Espanya no té validesa per a milions de catalans. Aquests han sabut coordinar-se en les xarxes d’organització pròpies. I han estat aquestes xarxes les primeres a ser graponejades per l’estat: les associacions sobiranistes i el govern, amb els seus líders empresonats i a l’exili, i possiblement aviat toqui rebre a la televisió pública. Les xarxes de coordinació i cooperació del sobiranisme són l’objectiu a abatre per part de l’estat espanyol. I Espanya té les seves pròpies xarxes, de l’exèrcit a la Unió Europea, dels tribunals a les televisions i la majoria de la premsa. És una lluita constant entre xarxes de coordinació, una de les quals endevino més sòlida que l’altra. Aquest és un combat d’històries, de glossadors, gairebé.
