OPINIÓ

Conya de cunyat

Albert Rivera ha confessat en una entrevista recent que es feia l’adormit per no haver d’aixecar-se de nit a canviar-li el bolquer a la seva filla. Pot tractar-se simplement d’un acudit, d’una conya ‘de cunyat’ per mirar de fer-se el simpàtic de cara a un electorat al qual també li agrada veure que els seus líders polítics no són perfectes. Mostrar-se humà, és a dir, dèbil i una mica poca-solta pot servir per apropar-se a les places. El polític necessita també tenir un costat canalla, però des de la bona fe i sense passar-se gaire, encara que en això també estem veient una certa regressió. Després de dècades de líders polítics més o menys hamletians, plens de giragonses i de pedagogia possibilista per a les masses –que s’adormien davant del televisor–, ara es tornen a portar els lideratges abrandats, ferms i perdonavides, fins i tot en polítics que haurien d’ocupar el centre de l’aspiració ideològica. El que no és oblit és Netflix: tot ha de ser espectacular, tot ha de brillar com bijuteria fina.

Això va més enllà del retorn de l’extrema dreta explícita com a opció electoral més o menys factible. Torna un lideratge casernari o de mascle orgullós i segur, que parla amb aplom i promet i afirma i mai no li ve d’un pam. El populisme d’última fornada demana aquesta mena d’homenots, encara que també les dones s’han apuntat al vodevil amb la mateixa ganyota. Que les dones hagin entrat en política de primer nivell és una gran notícia, però no tant que ho facin imitant les pitjors collonades dels homes. La retòrica del pitjor; el lluïment de la mala fe, la mentida i la proposta més o menys desaforada.

Potser només és un retorn del pitjor, com una acidesa d’estómac. Hi ha moments en què es produeix un retrocés cap a formes que semblaven abolides, un retorn a les modes d’antany. És una forma de polític ‘vintage’, com les velles muntures d’ulleres o les jaquetes de pana. Ara es torna a portar ser una miqueta imbècil, com fa una dècada hom es posava ulleres rodones, només per aparentar. Toca fer veure que s’és molt saberut, que es tenen respostes autoritàries per a qualsevol conjuntura banal. Hom ha de saber fer-se el milhomes, encara que això impliqui deixar la nena amb la caca al cul i fer que la dona s’hagi d’aixecar sempre, que per això la va parir, no? D’això se’n diu ‘feminisme liberal’. I fa de bon lluir, sobretot si vols fer creure a la gent que seràs sensible a les seves demandes, quan no ets ni capaç de netejar-li el cul a la teva filleta ploranera.

No hi ha res més que ganes d’aparentar: simulació i teatre baratet, cap idea vàlida més que les que prescriuen els manuals de bona gestió del que pugui haver-hi a l’olla: Espanya i quatre serveis socials, nacionalisme per un tub i política de satisfer les elits que deixen caure sobre la taula dels menys afavorits algunes engrunes en forma de subvencions, futbol o mamelles fotografiades.

Havien de governar les classes mitjanes, volíem una mesocràcia amb aspiracions elitistes. Però ens arriben les mitjanies intel·lectuals que s’embolicaven amb el llatí i la trigonometria. Idò.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF