OPINIÓ
Opinió 28/02/2020

Control de processos

i
Nanda Ramon
3 min

ProfessoraAbans que els sistemes de control de qualitat protocol·litzassin les nostres vides amb enrevessats formularis i guarismes indesxifrables, les coses anaven raonablement bé.

Cadascú agranava la pròpia carrera i, per això, els cans i els humans s’hi miraven un poc. Ara, com que pagam dolorosos imposts perquè ens la facin neta, tothom té llicència per sollar i les culpes ja no recauen en qui embruta, sinó en qui no és a temps a netejar.

D’ençà que aspiram a un nanny state que ens ho resolgui tot “des del bressol fins a la tomba”, se’ns han complicat els processos i, sobretot, s'ha desviat la responsabilitat. “La culpa és lletja”, deia la padrina. Ningú hi vol ballar.

És el que deuen pensar els consells d’administració de les grans empreses quan subscriuen –o sigui, contracten– un protocol de Corporate Compilance, no per actuar més rectament, sinó per evitar-se problemes. Les mateixes empreses que els ofereixen n’anuncien cara alta els avantatges a les seves webs: “Eximir l’empresa de responsabilitat”. És l’enginyosa resposta del “mercat” a la reforma del Codi Penal que va convertir en punibles les persones jurídiques: la decisió no va ser actuar conforme a dret, sinó trobar la manera d'esquivar la responsabilitat penal per la comissió de delictes.

La lògica d’'assegurança' –no canviar el procediment, però pagar per estar cobert si passa res– també il·lumina les estranyes vicissituds del fitxer de dades personals de les comunitats de veïnats, d’ençà de l’entrada en vigor de la LOPD. Per protegir 'millor' les nostres dades, ara contractam empreses que desplacen novament la culpa. No es tracta de fer-ho millor, sinó de no rebre la clatellada.

El sentit de la responsabilitat tampoc té gaire entusiastes. Abans se sabia, per exemple, que “cal tota una tribu per educar un infant” i el control social sobre els menors s’exercia en tots els àmbits. Ara ningú s’atreveix a alçar una cella a un infant pel carrer ni a posar mala cara si està donant la tabarra al súper o a un restaurant, perquè sabem que els pares ens en diran quatre de fresques i la resta de clients o comensals ens acusaran de niñofobia –TV dixit– o de ser uns malsofrits.

La supervisió dels processos és una de les principals damnificades d'aquesta l’elusió general de responsabilitats. Ningú vol supervisar res. És més còmode quedar al marge i fer-se el simpàtic. No t’hi fiquis, ja s’ho faran.

Moltes de les estructures organitzatives actuals no ajuden tampoc a la correcta supervisió dels processos. És el que passa en les organitzacions horitzontals, on se suposa que ningú està per damunt els altres i on cadascú és responsable de si mateix. Sona bé, clar, però i si qualcú no ho és?

Com que ja no hi ha caps, ni patums, ni tradicions organitzatives, ni meritocràcia... la primera burrada que se li acut al darrer que arriba val més que un criteri tècnic, un consens antic o una veritat provada. Les llistes, a més, per primàries. I els càrrecs, per concurs. I si després no funciona, a quina porta anam a reclamar?

Tampoc hi ha supervisió en la majoria de negocis. Els empleats de les franquícies no saben per a qui fan feina. Els hi envien des de la UTE de torn i són renovats contínuament sense cap especialització. Mentrestant, l’empresa s’estalvia el sou de l’encarregat o del supervisor, i el “control” es delega als comentaris de les xarxes o les enquestes de satisfacció. Els jovenets que fan feina a la mateixa botiga o gelateria tenen el mateix vincle amb l’empresa i entre si que els passatgers d’un autobús. Com que no hi ha l’amo ni es fa el mossatge, no hi ha supervisió possible.

Igual que en una àrea de gestió pública, on és extremadament complicat redreçar el que no funciona –un servei deficient, un treballador manifestament incompetent– perquè totes les baules de la cadena de comandament miren a una altra banda –qualsevol s’enfronta a les hordes sindicals– o eleva el cas al seu superior –qui dia passa...–, fins a arribar al nivell polític. I, aquí, ja no hi ha solució, perquè entre tots hem fet del polític la peça més feble, però l’hem mantinguda en la cúspide del procediment, de manera que qui ha de supervisar tot el procés té els peus fets del fang més volàtil.

Deu ser per això que en el lacerant escàndol de l'explotació sexual de menors tutelades pels consells insulars tenim tot el focus posat en les dimissions polítiques, les compareixences en seu institucional, les constitucions de comissions diverses, el desgast dels responsables polítics, la brega de partits... i pràcticament no feim cap referència a les xarxes mafioses, els intermediaris, els beneficiaris, els explotadors... ni a la resta de la trama d'irresponsabilitat delictiva; poca pressió també sobre la policia o la fiscalia que ho han de perseguir. No ho sé, però diria que no anam bé.

stats