Professor de la UIBAquesta setmana s’han fet públiques les dades d’atur del mes de maig, amb 75.000 persones sense feina. 35.000 més que en condicions normals un mes de maig a les Balears. Si a aquestes xifres ja prou preocupants per si mateixes hi afegim les persones afectades per ERTO (més de 150.000) i les que per la seva situació precària ni tan sols s’hi han pogut acollir, estem parlant d’unes 250.000 persones desocupades en aquest precís moment, a l’inici d’un mes de juny, per molt que molts dels afectats per ERTO, en principi, haurien de recuperar el seu lloc de feina quan es reprengui l’activitat.
Però ningú no sap quan serà això, més enllà del terreny dels desitjos. I, amb tot, els ERTO, l’ampliació de la Renda Social Garantida, l’Ingrés Mínim Vital i altres ajudes creades durant l’estat d’alarma són un bàlsam per a milers de famílies que no poden quedar a la cuneta, per molt que l’extrema dreta patriòtica la qualifiqui de "paguita".
Les xifres són encara més esfereïdores si les comparam amb el pitjor moment de l’anterior crisi, quan l’atur a les Balears es va situar en 112.000 persones el 2009. La diferència ara és que si llavors va ser el turisme que va incorporar molts d’aquells que varen quedar sense feina (amb tota la precarietat i temporalitat que vulgueu), ara això és impossible, atès que el turisme és l’activitat econòmica més afectada a escala mundial i que, a més, en aquest context Espanya ha estat un dels estats més colpejats per la pandèmia, i això no es pot negar.
S’equivoquen irresponsablement aquells que pensen que aquesta crisi és com una mena de pausa i que d’aquí a un temps (quan?), o quan hi hagi una vacuna (quan?), tornarem a pitjar el play i tot tornarà a ser com era. El curtterminisme de les receptes de sempre es pot entendre per la desesperació, però aquestes receptes (com l’ampliació dels hotels quan els hotels no saben ni què han de fer amb les instal·lacions que tenen ara) no serviran per rehabilitar els llocs de feina de tota la gent que ha quedat sense ella amb la pandèmia, perquè no tornarem a tenir 18 milions de turistes. Afortunadament, m’atreviria a dir. I també s’ha d’anar alerta, com advertia aquesta setmana la catedràtica d’Economia de la Salut Beatriz González, que assessora el govern de Canàries en la seva desescalada, en anunciar que som una "destinació segura", perquè això amb el més mínim rebrot que afecti turistes se’ns pot girar en contra.
Si sabem que des de 1985 el turisme no reparteix la riquesa (que no vol dir que no se’n creï: basta veure com Miquel Fluxà ha incrementat aquests dos mesos un 50% la seva fortuna), si més no en termes de PIB per càpita, hi ha un millor moment que l’actual per revisar tot allò que no ens atrevíem a revisar quan el turisme anava a tota màquina, sobretot si situam com a primera prioritat que la sortida d’aquesta crisi no s’ha de tornar a saldar sobre l'esquena de les classes populars?
Una sortida justa a la crisi que ens deixa el coronavirus passa per quatre qüestions fonamentals. La primera és el rebuig (aquí i en qualsevol àmbit) a les polítiques neoliberals que no serveixen per rescatar la gent: només amb una intervenció activa per part dels poders públics (que hauran de cercar finançament addicional amb una fiscalitat justa i que pagui més qui més té) es podrà evitar la catàstrofe. La segona, que el curtterminisme no pot substituir la transició necessària cap al canvi de model: cada passa que es faci ha de ser una fita d’aquest camí, definit col·lectivament. La tercera, que aquesta passa per situar la sostenibilitat no com un adjectiu de les polítiques a desplegar, sinó com un substantiu: el darrer informe del CES i altres estudis ja assenyalaven que l’economia del coneixement, el sector energètic, l’economia local, de les cures... tenen capacitat en conjunt, si s’aposta per una diversificació efectiva, de generar milers de llocs de feina en els propers anys que vagin substituint una part important de places turístiques, que en paral·lel han de decréixer, entre altres coses perquè el turisme no podrà absorbir el gruix de tota la gent que quedarà sense feina aquesta vegada.
I quarta i no menys important: la necessitat d’una Agenda Balear àmpliament consensuada per negociar davant l’Estat i la UE, perquè per desgràcia en aquests moments podem decidir moltes coses des de les Illes, la comunitat pitjor parada per aquesta pandèmia, però no disposam dels recursos necessaris per encarar la magnitud de tot allò que cal fer perquè ningú no quedi pel camí.
Tot plegat és el que hem plantejat des del Col·lectiu Alternatives, perquè en aquests moments cal que es sentin altres veus, alienes a interessos econòmics particulars, però amb interès per una economia que permeti viure dignament al conjunt de la població de les Illes.
