OPINIÓ

Contra la cultura

Hi ha un personatge molt recurrent a les pel·lícules ambientades, per exemple, en una redacció de diari o dins el gabinet d’un responsable polític. Es tracta del personatge poderós –el director del diari, el càrrec polític rellevant–, l’home influent que, no obstant això, se’ns presenta com a insegur, a vegades inepte i maldestre i, precisament per això –perquè el poder, la inseguretat i la ineptitud són ingredients fonamentals en la creació d’un dèspota–, també tirànic, arrogant, arbitrari i injust amb aquells que l’envolten, en general, i amb aquells que treballen per a ell, concretament.

L’altre personatge carismàtic en aquest tipus de pel·lícula seria el periodista o l’assessor eficient, intel·ligent, espavilat i resistent; aquell a qui el poderós sempre tendeix a atribuir els errors i les culpes d’allò que no surt bé, malgrat que, en realitat, sap que, sense aquesta persona, els altres descobririen la seva incapacitat i ell se sentiria profundament desemparat i perdut.

Aquest conflicte de rols i personalitats, evidentment, està pensat perquè l’espectador empatitzi amb el personatge fort –que no és el poderós–, amb el periodista compromès, amb l’assessor lleial, amb aquell individu que intuïm que voldria treballar en unes altres condicions, però que, tot i així, i conscient del pes de les seves actuacions i de la influència que ell té sobre el seu superior, prefereix perseverar en aquella feina que, ben feta, pot contribuir que el món sigui una mica menys despietat i trampós. Les recriminacions injustes, la manca de gratitud i la sensació que, en qualsevol moment, l’altre el farà culpable de tot allò que no funciona són mers efectes secundaris que es carrega a l’esquena aquell personatge imprescindible.

Aquest tipus de maltractament envers unes persones considerades fonamentals però que, no obstant això –o precisament–, esdevenen la diana de cada esclat de por aliè, de cada espurna d'irritació, de cada recerca poruga i mandrosa d’uns ‘culpables’ que atenuïn la incertesa; aquesta actitud carregada de menyspreu no és, com deia, exclusiva de la ficció.

Darrerament, de fet, ens hem trobat immersos –i encara ens hi trobarem durant un temps, previsiblement– en un context desafiant, complex i difícil durant el qual han trontollat moltes coses, alhora que hem tingut temps de revisar les nostres prioritats, els temors que tenim més arrelats i les expectatives que ens veiem capaços de projectar en un futur a curt o mitjà termini. Tots, més o menys, hem aprofitat el confinament per preguntar-nos ‘com és possible?’, ‘quant de temps continuarem així?’, ‘per què ens ha passat això?’; el postconfinament hauria d’haver servit, en canvi, per revisar les preguntes i repensar les respostes.

I no obstant això, n’hi ha hagut prou d’encetar aquesta orwelliana ‘nova normalitat’ per adonar-nos que, davant el mínim ressorgiment dels problemes, aquells que tenen poder de decisió continuen buscant culpables entre els qui, no fa tant, s’encarregaren de tornar una mica menys dura la situació, d’oferir un bàlsam que ens evadís, ni que fos durant una estona, de la por i la limitació que experimentàvem: la cultura i els professionals que s’hi dediquen.

Deuen ser ben pocs els qui hagin pogut surfejar el confinament sense recórrer als llibres, als concerts i les peces de teatre en streaming, a les sèries i les pel·lícules de les plataformes digitals, als contes per a nins, als dibuixos animats, a la música. Com en aquell tòpic de qui no s’adona del que tenia fins que ho perd, moltes persones varen assegurar-se de reivindicar que, sense tots aquells entreteniments, no haurien pogut mantenir el cap clar i el somriure intermitent durant tant de temps.

I, no obstant això, i talment com a l’altre tòpic de qui, al cap d’un temps, tanmateix s’oblida d’allò que va enyorar mentre es pensava que ho havia perdut, els responsables de dissenyar la jerarquia de prioritats que regirà les nostres vides d’ara endavant, en veure’s obligats a decidir, definir o anul·lar, han tornat a menystenir aquella cultura que fa no gaire alabaven i que, tot i així, mai no es troba al capdavant d’aquells valors que no ens podem permetre perdre. Fa no gaire vam tornar a presenciar com, entre els concerts, el teatre, el cinema o les cervesetes a la terrassa, són les darreres les considerades segures i necessàries, en detriment dels primers, els quals doten de sentit l'existència de molts de nosaltres alhora que ens enriqueixen com a persones, tot contribuint a tornar-nos més intel·ligents, més sensibles i empàtics, més cultes i civilitzats.

La cultura i aquells que hi treballen són considerats un element entre molest i prescindible; un hobbie, un afegit, un mer entreteniment en l’accepció més condescendent i mesquina del terme. Per això, quan es tracta de fer alguna cosa perquè sembli que s’està fent alguna cosa, la cultura, per automatisme, esdevé la primera víctima, tot ignorant que, si la cultura cau, tots caiem amb ella, i que no tindrem més bàlsams que ens ajudin a curar-nos les ferides quan el mal ja estigui fet.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF