Entre les propostes electorals més cridaneres que hem pogut sentir aquests dies hi ha la que ens ve a plantejar que, si guanya el partit Ciutadans, es posarà com a assignatura a les escoles, a tot l’Estat, l’estudi de la Constitució. He defensat en aquestes pàgines que seria molt interessant arribar a la majoria d’edat, quan ja es gaudeix de l’edat de vot, i saber algunes coses de dret públic. No té gaire sentit que als joves els arribi la possibilitat del sufragi actiu i passiu –votar i ser votats– i que no tinguin ni idea de què és una llei o un alcalde, quins són els seus drets fonamentals, què significa exactament la divisió de poders, quina és l’estructura política de l’Estat, el sentit de la Unió Europea i l’ONU i dels Tribunals Internacionals, etc.
Ens arriba la documentació electoral a casa i ni sabem què és un diputat o per a què serveix el Senat o a per què els candidats a la presidència no estan al capdamunt de les llistes electorals a la nostra província. Cal una mica d’educació política bàsica; són necessaris uns mínims de dret constitucional, és cert. Cal saber quins drets ens assisteixen com a ciutadans lliures, i fins i tot caldria ensenyar els joves a fer instàncies i denúncies, a tenir un contacte fluïd i capaç amb les institucions, a defensar-se en un judici o conèixer els drets que els assisteixen si són detinguts. També caldria incentivar la vocació política del jovent: fer evident que això d’entrar en política no té per què assemblar-se a tota la farsa grollera que veiem per la televisió. La política podria ser un ofici ben noble: el treball d’ajuntar voluntats per encarar els problemes comuns des de la racionalitat i la perseverança.
Si es fes així en alguna mesura potser no aflorarien al primer pla d’actualitat aquests candidats tan depriments. Que els nostres polítics siguin tan ridículs és un fracàs de l’elitisme i d’un sistema de partits hermètic, fermament immune al millor, a tota una classe intel·lectual que ha preferit dedicar-se als seus assumptes privats i no deixar-se temptar per la política, la qual està envoltada d’escurçons i pocs incentius. Hi ha hagut tota una dimissió de les elits, que cap lliçó de Constitució podrà endreçar.
Es parla de Constitució quan en veritat es vol dir nacionalisme espanyol, forçant el que hauria de ser una norma purament jurídica a convertir-se en una ideologia d’Estat, que és el que fan els règims autoritaris, cosa directament contradictòria amb qualsevol forma de liberalisme. Ensenyar ‘Constitució’ podria ser ensenyar a ser lliure, fins i tot per reformar aquesta Constitució i fer un nou país. El constitucionalisme podria ser un pluralisme, cultural, lingüístic, ideològic, una forma de reformisme, perquè la Constitució explica també com s’ha de reformar, o fins a quin punt és concebible una república o el dret d’autodeterminació dels pobles. S’ha de ser una mica curt per no adonar-se que ensenyant quines són les normes no s’arribaran a concebre d’altres formes de governar-se millor. Acabaran fent de la Constitució el nou ‘Don Quijote de la Mancha’.
