Aquest Nadal, després de cinquanta anys de viure a Marginàlia, he descobert, tot contemplant la fauna divina i humana de Can Gazà, la vera faç dels exclosos, l’autèntica estampa dels miserables. Som i ens sentim conills de rata dins una gàbia.
Els conills de rata, com sentencia el seu nom, som rates domesticades, rats castrats, bestioles mutades. No feim por a ningú. A voltes causam una lleu repugnància. Fins i tot de petitons podem inspirar un rampell de tendresa. No interessam a ningú. Mai no he contemplat una pancarta que proclamàs: “Salvem els conills de rata”. No servim per a res. Només feim nosa. No m’imagín una campanya electoral en què el candidat guanyador ofereixi arròs brut i conill de rata rostit. Tan sols no tenim hàbitat propi. Si trobes un eriçó, saps que l’has de retornar a la pleta. Si veus una tortuga, penses que el seu lloc propi és la garriga. Però on fiques un conill de rata? Ni els més fanàtics animalistes sabrien donar resposta al meu interrogant.
L’indret típic i tòpic dels marginats és davall un pont. Així, quan intentis passar a l’altra banda, on habitares gran part de la teva vida, podràs ser esclafat, legalment i digna, per una ambulància o per un cotxe oficial. A altres indrets del món i amb noms menys ofensius, com pot ser ‘conills d’Índies’, som carn de laboratori. Servim per fer experiments de tota mena. Però no cal anar a les Amèriques fosques per conèixer eixes crueltats. Ara mateix viu dins la nostra modèlica gàbia de Can Gazà un encant de persona capolada en totes les parts del seu cos per haver servit de conill de cobai de droga de Son Banya. Altres germans nostres –entorn dels quatre mil– moriren de sobredosi , tirats al carrer, per haver rebutjat les cures miraculoses dels sagrats gurus.
Un esquerranós il·luminat, tot imitant l’experiment d’Itàlia, obrí sense esments ni perspectives les gàbies del manicomi. Ahores d’ara, els malalts mentals tirats al carrer són la nafra més profunda del cos social mallorquí. L’experiment anarquista ens ha sortit esgarrifosament car als més dèbils i desemparats conills de rata. Des de la nostra rabiüda impotència d’animalons amb les llibertats sanades pel sistema, sentim una profunda commiseració solidària pels germans que foren esbotzats com rates als científics camps de concentració nazi. Els nostres narius de bestioles sensibles ens assabenten de com aquells camps de concentració es repeteixen als campaments de refugiats de la nostra estantissa Europa, que es commou més per la mort d’un brau que per l’assassinat lent d’un immigrant.
És tan pregon el complex de conill de rata que ens han inoculat els tècnics de la nostra redempció que, posats a somniar, els nostres marginats de Can Gazà sospiren per una gàbia de plata. Massa sabem que les gàbies d’or es reserven, i costen milions d’euros públics, als botifarres dels ‘drogates’. Mentrestant, els centenars, gairebé milers, de persones esmicolades, sense cap ni centener, ni feina ni foganya, seguirem donant cada matí a la plaça d’Espanya, cada capvespre a Zaqueo, cada nit a Ca l’Ardiaca... el gran espectacle de la misèria al respectable i oficial circ de la ressuscitada beneficència. Com que no podem arribar a Betlem, ens conformarem, aquest Nadal, a escalfar les nostres reprimides tendreses de conillets de rata a la cova de les generositats de tants d’amics que, malgrat sigui a les cegues, intenten donar-nos una mà.
