Una societat hiperconnectada i de simultaneïtats i solapaments cada vegada més freqüents com la nostra viu sovint el que en sociologia es coneix com l’'explosió' d’un concepte. Un procés pel qual un terme o una realitat evoluciona des d’una fase primigènia, en què només els tècnics, els entesos o els erudits la utilitzen i la necessiten, fins al moment en què, per circumstàncies diverses, romp els límits del seu ecosistema natural i passa a ser, com si diguéssim, patrimoni de la humanitat o, com a mínim, de la comunitat. Apte per a la tertúlia de bar, posem per cas.
No és estrany que en el trànsit des de l’esfera més íntima i generadora del concepte fins a la seva màxima extensió i transversalitat es perdin matisos i puguin aparèixer distorsions d’intensitat o de connotació.
És el que passa, per exemple, amb un concepte madur i altament explotat com és el de “democràcia”. Impossible evitar que, una vegada feliçment generalitzat el terme fins al darrer racó de la societat, es confongui sovint “amb el dret de qualsevol a opinar sobre qualsevol cosa”; o la necessitat de dur a votació les casuístiques més peregrines –tipus el representant d’Eurovisió, o la música que ha de sonar en els canvis de classe, o el cartell de les festes patronals–; o, encara més perillós, pensar que una votació legitima qualsevol decisió, fins i tot les més inoportunes, poc lúcides o, fins i tot, poc democràtiques.
També se sol identificar 'democràcia' amb 'participació' i, per això, convé recordar sovint que no només no són el mateix, sinó que són conceptes que, de vegades, poden entrar en conflicte. S’arriba al punt de pensar que una democràcia sense participació directa és una espècie de democràcia burocratitzada o descafeïnada –pot arribar a ser-ho, sí; però no necessàriament–, i s’arriba a dejectar el terme de democràcia 'representativa' com si fos una aberració del sistema, i no el mecanisme de govern i autogovern més perfecte i productiu que han ideat els humans fins ara.
I així, d’explosió en explosió, s’arriba a determinades veritats comunament acceptades com la bondat de l’assemblearisme a ultrança, la necessitat de triar tota la llista electoral per primàries, o la cabòria, ja una mica en desús, de les llistes obertes. En tots els casos s’oblida de manera alarmant que una assemblea o un cens més o menys difús són infinitament més fàcils de manipular que una cambra, un ple o un parlament, on tot està reglamentat, precisament per garantir conceptes autènticament democràtics: la salvaguarda dels drets, la protecció de les minories i la igualtat d’oportunitats.
És evident que ningú pot mantenir l’esperit 'soviet' 24 hores al dia respecte de qualsevol tema sobre el qual sigui interpel·lat. Aviat agafam distància i no tenim un coneixement directe sobre els assumptes, sinó a través de persones interposades o del rebombori dels mitjans i de les xarxes. Arribats aquí, la temptació de votar 'en calent' –vot emocional captiu de la demagògia – o 'en massa fred' –deixant-se dur– és massa forta.
L’entelèquia de la democràcia directa, a part d’utòpica i poc operativa, és terreny adobat per a populismes, modes passatgeres, estats d’ànim canviants i altres derives emocionals.
A més, les decisions censals o assembleàries duen associada una visió poc estratègica i una perillosa dissolució de responsabilitats: “És el que es va votar”, “Ho han triat els nins”, “Es va triar per votació telemàtica dels inscrits”, “Haver vengut a l’assemblea”... La imatge és la d’un defensa alçant els braços davant el davanter contrari que ha caigut a l’àrea.
No fa gaire anys, les caixes d’estalvis del país –el país encara tenia caixes d’estalvi– varen tenir la 'popular' ocurrència de decidir l’orientació de les seves subvencions –encara assignaven subvencions– a través de publicitades votacions entre patrons i impositors. El resultat va ser que es va generar una falsa dicotomia entre els projectes socials i els culturals. Òbviament, els projectes socials guanyaren per golejada. La conseqüència va ser laimmediata desprotecció dels projectes artístics i culturals que, en l’imaginari col·lectiu, com a mínim en una primera lectura, són sumptuosos i secundaris.
Qualsevol 'expert' –un altre concepte denigrat per la societat 'juanpalomo'– hauria pogut argumentar l’evident funció social de la cultura, però el titular del procés 'participatiu, obert i democràtic' tenia la partida guanyada i ja no hi havia marxa enrere.
