Desconec els costums de la política de cadascun dels estats membres de la Unió Europea. Del que estic segur, sense el més mínim bri de dubte, és que si fos britànic no voldria que em posassin en el mateix sac d'hàbits democràtics que països com Espanya, per posar un exemple conegut. Ja sé que em faig embulls al solitari, que la qualitat democràtica dels socis europeus no és l'objecte de debat entre els partidaris de quedar o de sortir de la UE, però no atur de meravellar-me en llegir notícies com les sorgides arran del brutal assassinat de la diputada Jo Cox. Del llegit fins al moment, no he vist cap semblança, ni de lluny, amb el comportament democràtic de la política espanyola.
En un dels moments més radicals de confrontació política de la història recent del Regne Unit, cap polític ha aprofitat la tragèdia en benefici del seu partit. En senyal de dol, s'ha aturat la campanya radicalment, sense excepcions ni tan sols a Gibraltar, d'on el primer ministre Cameron hagué de tornar sense fer el més mínim acte de campanya. La unitat dels demòcrates ha estat la que s'espera d'ells, i no la que ens tenen avesats els que aquí s'ho diuen. El respecte per si mateixos, que és el resultat de respectar les normes ètiques de comportament, arriba al punt que el Partit Conservador, els tories, que fins al 1997 havien guanyat l'escó que des de maig de l'any passat tenia la laborista assassinada, comunicaren que no es presentarien a la nova elecció que a mig termini s'ha de convocar en el districte de Batley i Spen per substituir-la. No aprofitaran la desgràcia. Una actitud així afegeix arguments per enorgullir-se de la classe política i del país, o viceversa. Vist des d'aquí, i amb aquest exemple, la supèrbia britànica que guaita la resta d'europeus per sobre les espatlles, al menys en el nostre cas, té alguna explicació. Llàstima que els arguments que ara mateix debaten pel referèndum, no siguin, ni de prop, com aquest.
