UNA MONADA

Comèdia

L’Alcover-Moll defineix com a tercera accepció de la paraula comèdia “acte o sèrie d’actes que fan riure”, i ho il·lustra citant un vocabulari llatí-català del segle XVII: “representar la comèdia: portar-se amb dissimulació enganyadora”. Podríem dir que és un camp semàntic de fonda arrel històrica que ens situa entre el ridícul i l’engany. En aquest sentit, abunda una deliciosa expressió de Sant Carles de la Ràpita que usa un amic d’allà: “comèdia de la placeta vella”, que fa al·lusió a l’espai on actuaven cantadors de romanços, ballacabres i altres comediants ambulants. Per referir-se a espectacles especialment xerecs i lamentables, mon pare usava “comèdia de passa tu”.

Tot plegat serveix per definir una sensació massa habitual que aquests dies s’ha accentuat amb les reaccions actuades i sobreactuades al projecte de pressuposts del Govern del Regne i la ja famosa minva de l’11,4%, que ens perpetua a l’habitual plaça de descens de la classificació pressupostària per comunitats autònomes.

Ben mirat, res de nou. Tret, potser, del plus de decepció, si el bon rotllet polític escenificat entre la senyora Armengol i el senyor Sánchez i tota la coreografia de rodes de premsa i auguris exultants havia fet concebre alguna esperança als escassos esperits no escalivats que puguin campar per terres illenques. Res de nou, tret que el projecte pressupostari que ens recorda el nostre lloc a la piràmide alimentària de la democràcia constitucional i autonomista és pura virtualitat i no té gaire possibilitats d’adquirir la consistència del vistiplau parlamentari i passar de la condició d’ectoplasma.

Però això no s’ha notat gaire al teatre de les reaccions. D’indignació per part, per exemple, d’empresaris i universitat. De nedar i guardar la roba per part de la sucursal local del partit de Sánchez, evidentment sense capacitat ni ganes de ser més que sucursal, murmurant coses del sant REB perpètuament imminent (coses sibil·lines: lo jorn del REB, parrà…) i de futurs convenis mistermarshalians, o atrevint-se a argumentar els ajuts al transport, com si no s’haguessin de comptar en l’inventari de la sagrada unitat de la pàtria i la predicada igualtat d’oportunitats, i com si el seu principal beneficiari, de moment, fóssim els ciutadans i empreses de les Balears. Mentrestant, el president del PP a les Balears ha aprofitat per tornar a treure l’artilleria i ha acusat Armengol de negociar malament i acalar el cap, acusacions potser fundades, però mirau qui parla, clar, quan el PP governa a Espanya; els d’aquí es posen gallets i si els pressuposts no ‘molen’, van a ‘las Cortes’ i hi voten en contra, amb un parell de… diputats i diputades. Que ve a ser el que diu, agranant cap a casa, MÉS: que mentre els diputats representin màquines de poder estatals més que interessos de les Illes…

I en això no els podem negar la raó. Després de tota aquesta comèdia, el projecte arribarà a les Corts i ni un sol diputat de les Balears farà res més que pitjar el botó que li ordenin pitjar. I tira milles, com si res fos estat, i la setmana que ve tornarem a fer comunicats alçurats i rodes de premsa augurant xauxes imminents.

I continuarem essent una societat que es queixa, que murmura perquè té malalts que fa tres dies que esperen un llit a urgències, aules saturades, depuradores obsoletes que aboquen merda al mar de la publicitat turística, un transport públic indigent i així successivament; però no tenc gens clar si ho arribarem a associar al fet que periòdicament votam qui ens ha d’administrar aquests negocis. Potser perquè tenim al subconscient mediterrani el patró de queixar-nos molt, protestar poc i moure’ns encara menys per canviar allò que no funciona, i potser perquè ja hem entrat a la societat infantilitzada de la queixa: que si el papà no li ho dona tot segons la necessitat i el caprici del moment, trenca coses, insulta i odia, però espera que el papà se’n faci càrrec.

Comèdia, doncs, com la que ara s’ha muntat amb la mala traducció castellana del programa de Sant Sebastià, però que no veig que, tret de l’incansable doctor Bibiloni, muntin ni els culturetes ni els “divinos cosmopolitas” quan, dia sí i dia també, a l’Ajuntament, a IB3 i arreu es fan barrabassades similars i coses molt pitjors amb el català nostre de cada dia. Mirau quines coses.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF