Poeta, traductora i músic“Hem anat al zoo. Li he dit, a Ell: aquell ximpanzé té un no-sé-què que em fa pensar en tu”, recita la poeta escocesa C. A. Duffy, rient-se una mica del sant i de qui el vetlla, amb uns versos posats a la boca de la muller de Darwin. Fa 161 anys que el senyor de la monea va publicar L’origen de les espècies, el tractat on introdueix la teoria que les poblacions evolucionen en el transcurs de les generacions mitjançant un procés de “selecció natural” i on demostrava que la diversitat de la vida va sorgir per descendència comuna. Ben comptat, un segle i mig és poquíssim temps i, malgrat això, ha bastat perquè l’ésser humà portés a terme algunes de les principals atrocitats i massacres de la història coneguda, contra la pròpia espècie i contra les cohabitants de la Terra.
Aquesta era una de les pors més grans de Darwin, a l’hora de plantejar-se la difusió de les seves idees: sentint-se part del col·lectiu –de l’espècie–, estava molt espantat per la interpretació que intuïa que els guardians del poder farien de la seva teoria, reduint-la a l’eslògan de “la llei del més fort” i establint els fonaments del feixisme, el capitalisme et al. En aquella època, mentre els seus coetanis creien que era la voluntat de Déu, ell era conscient de la inhumanitat de la colonització i l’esclavitud però, així i tot, no acceptava que els mals humans ja campessin alegrement per l’ADN humà. Estigues tranquil, Charles, que això d’ara tampoc no és culpa teva.
L’altre temor que l’aclaparava, més terrenal o egocèntric, però el que a mi em sembla que ens fa entendre, de debò, com funciona la nostra espècie, era separar-se de la seva estimada. Emma Wedgwood creia en el cel i l’infern de manera que, si el seu marit li contradeia el déu, un cop morts el Totpoderós els enviaria a més-enllàs diferents. Emma, finalment, havent-se llegit el tractat, es deixà convèncer pels arguments del seu company i acceptà la teoria de l’evolució (abandonà la seva església, no tant perquè combregués amb l’amant, com per col·locar-s’hi de costat, en un vincle que ja no podria separar cap jutge d’altres mons); i demostrà que, per entrar en la definició d’humà, no cal apuntar-se a cap religió ni club, però és vital tenir fe en alguna cosa.
La primera lliçó, això que els éssers vius neixen, s’alimenten, creixen, es reprodueixen i moren, necessita que la reblim d’altres verbs: imaginen, canten, estimen... És imprescindible per evitar-nos l’extinció; per evolucionar com a animals humans. I, per anar bé, cadascú hauria d’escollir els seus verbs, sense que quedi gaire espai perquè el capitalisme i el feixisme hi introdueixin, més dissimuladament o menys, amb més violència o vaselina, els que els interessen: envejar, guanyar, posseir...
Malament rai, si la cosa va de qui és el millor i s’ha d’endur els llorers! Llavors valdria més que ens conforméssim amb els cinc verbs de la primera lliçó. Fa vergonya aliena veure una poeta que abandona el petit editor que hi ha cregut, seduïda pels efluvis de la fama; que una editorial amb prestigi contracti “traductors” de pa sucat amb oli, per estalviar-se quatre duros; que els hereus d’un poeta majúscul se’n venguin la voluntat; que els suposats artistes ocupin els dies amb picabaralles adolescents, per veure qui atrau més seguidors i focus. Malament rai, l’evolució nostra, si és tan temerosa de no-sé-quina divinitat que jutja l’èxit... De l’Ulisses de l’irlandès, segur que no n’han llegit ni les frases de samarreta: “Sempre hem estat lleials a les causes perdudes. L’èxit és per a nosaltres la mort de l’intel·lecte i la imaginació”.
Nosaltres controlem l’evolució de totes les altres espècies: matem coloms quan en sobren i autoritzem infants i vells a péixer-los molles, quan hi ha cuques o rosegadors per exterminar; posem carcanades en safata als llops o les milanes, quan els volem reintroduir, després d’haver-los caçat massivament; però, qui ens controla, als humans? Qui equilibra la plaga que hem esdevingut? Nosaltres no permetem que ningú determini quantes criatures pot tenir cadascú (tot i que és evident que no hi ha menjar ni drets per a totes), ni que ningú defineixi quants llibres es poden publicar (malgrat que no hi hagi ni lectors ni diners perquè subsisteixin tots els autors).
Estimats Charles i Emma: a mi m’espanta que autocontrol i empatia siguin conceptes de ficció: que no hàgim evolucionat a pensar més en l’espècie com a col·lectiu –en interacció amb les altres famílies del planeta–, ni en la literatura com a fe –una salvació individual, però també col·lectiva. Que s’hagi involucionat de tal manera que, alliberats d’un papa que dictava les lleis morals, necessitem, per viure, aquest sistema omnipotent que ens governa: el capitalisme. Poetes i humans només ens hauríem de deixar manar per les paraules de mestre Estellés: “els amors fan l’amor. Les històries, la història”.
