Ja fa temps que Europa, la de la Unió, és escenari de petits episodis de revoltes descoordinades que posen de manifest el malestar d’aquells sectors que a poc a poc han anat quedant al marge d’aquest procés de concentració de riquesa. Recordau els disturbis que es varen viure a la ‘banlieue’ de París la tardor del 2005? I l’esclat de Londres l’estiu del 2011? Aleshores, els protagonistes eren els joves dels suburbis de les grans capitals europees. Aquests episodis tenen un origen comú. Les espurnes que varen encendre els focs varen ser dues actuacions policíaques fosques que varen acabar amb la mort de dos joves a París i d’un altre a Londres. Però el combustible feia temps que ja hi era: l'absència de perspectives de futur per als joves de l’extraradi.
Independentment de l’origen geogràfic dels seus llinatges, aquests joves sabien, i saben, que el futur immediat no els ofereix cap oportunitat de tirar endavant i sortir del forat on els ha ubicat el sistema de classes. L'ascensor social, abans rovellat, s’ha encallat del tot. Tothom pot baixar, però ningú no pot fer el camí cap amunt. I res no fa preveure que aquesta situació millori, almenys de moment.
Tampoc per a les classes mitjanes, i això ja és més greu. Una cosa és que el lumpenproletariat cremi els contenidors, i l’altra és que t’ocupi els carrers un conglomerat de professors, llanterners, funcionaris, taxistes, dependents, enginyers, infermers i transportistes. Si es manifesten per separat, la cosa és bona de dur. Ara bé, quan la protesta conflueix, els genitals d’uns pocs s’eleven a tocar de la nou del coll.
Aquí, una de les darreres expressions sectorials d’aquest malestar l’ha protagonitzat el sector del taxi. Aquest col·lectiu ha vist els intents de desregular el sector per permetre l’entrada de les grans plataformes com una amenaça greu. I com l’avantsala del vertader perill que seran els futurs vehicles autònoms, sense conductor. El taxi és un sector que fa camí d’agonitzar, com tants altres, davant l’avanç de la robotització. I per això la virulència de les seves reivindicacions. Ara bé, malgrat que aquest sector no ha comptat amb grans aliances, la seva força ha estat la seva capacitat i determinació d’ocupar l’espai públic. I malgrat que n’han tret un rèdit momentani, això no els garanteix res.
Per això, les mobilitzacions que fan por són les que aconsegueixen esdevenir transversals, sumant actors i col·lectius de naturalesa diversa en reivindicacions comunes. I això ja ha estat passant. Amb totes les seves diferències i especificitats, les mobilitzacions gregues, espanyoles i islandeses de fa un parell d’anys tenien quelcom d’això. S’entén així que, a Espanya, la reacció contra l’ascens de Podemos ben aviat agafàs aires de guerra bruta, seguint la tradició. Perquè hem de permetre que el malestar es canalitzi per vies democràtiques a través de les urnes, si el podem estroncar amb espionatge, falsedats i filtracions?
De la mateixa manera, el moviment a favor del Brexit, les armilles grogues, el sobiranisme català i la seva antítesi reaccionària espanyola també són exemples de moviments transversals de classes mitjanes que han pres el relleu dels joves dels suburbis parisencs i londinencs. És evident que aquests moviments tenen expressions, formes i orígens diferents. Però qui en forma part, el gruix dels seus suports, s’ha de cercar en les classes mitjanes empobrides. Tinguin un anhel democràtic, com el cas català, o siguin l’expressió de tot el contrari, com la resposta espanyola que pren forma a través del populisme reaccionari, aquests moviments comparteixen un rerefons: si les classes mitjanes havien estat les protagonistes de dècades de benestar a les democràcies europees, els darrers anys han vist de prop com el somni s’acaba.
En el cas català, és evident que l’èxit del moviment no s’explica sense la participació i implicació directa d’unes classes mitjanes exhaustes a causa del sistema extractiu de rendes del capitalisme espanyol. En el cas del reaccionarisme espanyol, també és evident que ens trobam davant una reacció de pànic davant un sistema que fa figa. Contra la il·lusió, el terror. L’actitud xulesca de les cares visibles del moviment ultra no és sinó un símptoma de la por que senten les seves files. Els derrotats sempre busquen un líder que aparenti la força que els manca. I aquesta promesa de retorn al passat gloriós i viril és el més atractiu que han trobat. Decadència absoluta.
Aquesta derrota de les classes mitjanes no és només una percepció compartida col·lectivament. Ho pontifica també el darrer informe de l’OCDE, un fòrum d’estats dedicat a alliçonar súbdits i governants sobre les bonances de l’economia de mercat. El document ens avisa de l’esfondrament, any rere any, del nivell de vida d’aquests col·lectius, que marquen els estàndards de benestar d’una societat. I aquest descens s’esdevé en paral·lel a la concentració de riquesa en mans dels grups més benestants. De manera que es confirma, una vegada més, que l’allau de reformes i mesures que ens havien venut per fer front a la crisi no han servit sinó per enriquir encara més les butxaques d’uns a costa de saquejar les nostres. Hem salvat l’economia, però ens hem oblidat de la gent. Tot un èxit. Gràcies.
Per tot plegat, i davant una qüestió que és d’abast europeu, hauria de ser urgent bastir un escenari de resolució de totes aquestes conflictivitats per vies democràtiques. És urgent que des de les institucions es posin en marxa els mecanismes que haurien de fer possibles noves polítiques que garanteixin que els ascensors socials funcionen a les totes, millor que abans. Calen noves mesures de redistribució que vagin més enllà dels límits que la socialdemocràcia s’autoimposà fa anys, i que s’han demostrat obsoletes. Especialment ara que tenim al damunt reptes, com la robotització o la sostenibilitat, que faran saltar pels aires les estructures del mercat de treball que coneixem. Les conseqüències són al llindar de la porta.
