SORTIDA D'EMERGÈNCIA

Ciutadans i els friquis

Comencem aclarint que les paraules del títol són d'algú que sap de què parla quan parla de Ciutadans: concretament de Joana Capó, secretària d'Organització i per tant màxima dirigent del partit a les Balears, que –com s'ha fet públic via 'Diario de Mallorca'– va afirmar, en una reunió de junta, que les bases de la formació taronja a Palma “són dos-cents friquis”. Que se sàpiga, el qualificatiu 'friqui' té un sentit despectiu i, segons com, insultant, però com que han passat els dies i no hem tingut constància que cap dels dos-cents al·ludits hagi dit ni piu, deu ser que ja els està bé així. O tal vegada, l'aquiescència d'aquests dos centenars de militants en la fe d'Albert Rivera es degui al fet que Joana Capó s'incloïa a ella, i a la resta de membres de la direcció del partit, en la desqualificació: “Això és una junta de set friquis en una agrupació de dos-cents friquis”, era la frase completa. Es referia a la necessitat, segons ella, d'impedir la renovació de càrrecs a la cúpula del partit, amb l'argument que, si els que hi ha ara són dolents, els que vinguin podrien ser encara pitjors. Com que ja hem dit que Capó és una veu autoritzada, no serem nosaltres qui li ho discutim.

La realitat és que la situació actual de Ciutadans, a Balears i a les Espanyes totes, és –per fer servir un adjectiu menys contundent i més normatiu– prou peculiar. A força d'inflar-lo (des de determinades elits empresarials i financeres, i des de no menys determinats mitjans de comunicació), Ciutadans s'ha acabat convertint en una cosa que sura i fa embalum però que no serveix per a res, com no sigui per fer nosa. Per obstruir, obstrueix fins i tot els pactes que de manera natural hauria de firmar amb l'extrema dreta, però que no signa perquè li fa vergonya admetre que és d'extrema dreta. A pesar de tant d'escrúpol, més o menys tothom s'està adonant de la vertadera naturalesa d'aquests centristes liberals, i els episodis viscuts darrerament a les celebracions LGTBI de l'Orgull i de la commemoració de la revolta d'Stonewall (el darrer i més sonat a Madrid, amb Inés Arrimadas de rabiosa protagonista) certifiquen que la mentida té el pas curt i que a Ciutadans ja se li han vist les orelles, les urpes, i tot. Naturalment el gran artífex d'aquesta situació no és altre que el susdit Albert Rivera, que ara ja diu que ell només va a consultes amb el rei d'Espanya (per no reunir-se amb Pedro Sánchez), i a qui desitjam una prompta recuperació de la gastroenteritis que ha patit aquesta setmana, per la qual ha hagut de ser hospitalitzat (ens guardarem molt de fer-ne broma perquè no se'ns enfadi Juan Carlos Girauta, com li ha passat a l'actriu Anabel Alonso).

La descomposició (res a veure amb la gastroenteritis, de debò, Girauta) del partit es manifesta de moment en la desfilada de rosegadors que van abandonant el vaixell (poden llegir en aquest diari l'entrevista d'Anna Mascaró amb Xavier Pericay, impagable retrat i autoretrat d'un ressentit). Una dita valenciana especialment lúcida avisa, amb castellanisme inclòs, que per avall no hi ha 'techo'. Per amunt, per contra, sí que n'hi sol haver, i el sostre social i electoral de l'anticatalanisme (un dels noms que té a Espanya la ultradreta) el marca, a Balears, la suma dels vots del PP, de Vox i de Ciutadans. Ens guardarem molt d'anomenar-los friquis perquè els respectam més del que els respecta la senyora Capó. Però aquests vots, que ells mateixos es permeten menysprear, és tot el que tenen: no és poc, però –ho tornam a dir– no serveix per a res.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF