L’actualitat política d’aquesta setmana m’ha recordat el curiós quefer del ‘chess boxing’, que, com diu el terme, és un esport que mescla graciosament els escacs i la boxa… La cosa va néixer com un acudit en un còmic francès; anys després un ‘artista’ flamenc anomenat Iepe Rubingh ho convertia en un esport ‘real’ –ara ja hi ha professionals del ram, llegeixo a la xarxa, i en puc veure vídeos a YouTube; Rubingh, com a bon pioner, va ser el primer campió del món d’aquesta rara disciplina–; els contendents juguen tant a escacs com disputen un combat en un ring, esbatussant-se, durant cinc rounds, segons les normes i usos de la boxa clàssica.
D’aquesta manera, s’interromp la partida d’escacs amb la qual comença la contesa, fins a sis vegades, i durant cada aturada els jugadors comencen, furiosos, a boxejar. Al final, guanya qui és capaç de vèncer l’oponent o bé al ring o bé al tauler, d’una manera o de l’altra. Una enorme i divertida poca-soltada.
Puigdemont ha vingut a dir, aquesta setmana, en una entrevista radiofònica, que Catalunya se’n pot sortir si tot plegat es manté dins el joc democràtic. Que el que ha fet Espanya és canviar les regles del joc, assotant el país segons els usos i l’ideari de l’autoritarisme d’arrel franquista (empresonar, suspendre l’autonomia, dissoldre el Parlament, etc.). Puigdemont volia jugar a escacs, però això era boxa, i boxa de la més dura, com les arts marcials mixtes, més aviat, aquelles en les quals els contendents ja es barallen sense cap mena de norma –sovint dins una gàbia–: el famós ‘Vale tudo’ brasiler o ‘tot s’hi val’, fins a la rendició agònica de l’altre. Això justificaria encara més el seu exili i de part del seu govern.
Passem ara mateix per una mena de ‘knockout’. Catalunya volia guanyar-se el dret a ser un estat segons les normes dels escacs polítics clàssics: majories, pactes, pau, discursos i debats. Però Espanya estava jugant a una altra cosa; això es veia d’una hora enfora. No és cap sorpresa, i em meravella que se’ns vulgui fer creure que no era imaginable que poguessin arribar tan lluny, quan de fet era el que portaven dient que farien des de feia molta estona.
S’estaven posant els guants i el protector dental, i aquí continuàvem dient que això ‘anava de democràcia’. No ha anat mai d’això; el que realment importa es decideix mitjançant la força. Em sorprèn la indignació, doncs; no m’acabo de creure la sorpresa que pretenen escenificar davant de nosaltres. I continuen afirmant, commovedorament, que és aquesta ara la lluita, la democràtica. Puigdemont reitera que la batalla política passa per aconseguir que Espanya torni al terreny de joc democràtic, que es tregui els guants i comenci a moure les peces amb delicadesa. Se’ns diu que aquest és l’objectiu que s’ha d’aconseguir de cara al 21-D. Em sembla una ingenuïtat preciosa, moral i necessària, però fet i fet una altra ingenuïtat. Però que només tinguem aquesta esperança –el sobiranisme no té altre remei que guanyar, encara que sigui una victòria inútil de cara a la República– no ens ha de fer renunciar-hi. S’ha de tenir raó, encara que no es tingui cap altra cosa.
Ja ningú parla de la República. El projecte ha quedat empantanat; fins i tot és còmic el fet d’evocar-lo perquè ve acompanyat d’un agre gust de derrota. Dir ‘República’ sona a retret. L’única tasca possible, a hores d’ara, la que concep tothom, és la de recuperar l’autogovern autonòmic, i que els presos polítics tornin cap a casa. Una missió noble, però impossible. Volíem volar molt alt; ens estem dessagnant en un racó del ring, després d’uns quants cops baixos. Tot sembla preparat avui per a una claudicació. Pel retorn d’una nova forma de possibilisme catalanista d’esquerres, aliada, al peu de l’abisme, amb el sobiranisme més fuetejat.
