Estic trist, diu ell. Per què, li demana ella. No ho sé, respon, la veritat és que no t’ho sabria dir. I aleshores es fa un breu silenci, prou breu com per no esdevenir del tot incòmode, però una mica incòmode sí, és clar, perquè veure algú trist sempre incomoda una mica. Ella tus, mira el sostre, el mira a ell. Cal dir alguna cosa, pensa ella. Va, es diu, respon alguna cosa, aporta alguna cosa que l’ajudi a no sentir-se trist, dona, va, afanya’t. I llavors les paraules afloren amb la mena de veritat rotunda que impregna totes les sentències inqüestionables: Bé, conclou finalment ella, amb tendresa, recorda que a l’Àfrica hi ha nens que es moren de desnutrició.
Pam. Un argument indiscutible, poderós, contundent. Tant, de fet, que ella l’ha deixat anar amb la certesa que el desolador panorama infantil a l’Àfrica, o el fet de pensar-hi, vaja, ajudarà el seu amic a sentir-se millor. Però cal parar esment a la contradicció absurda que du implícit aquest raonament: per què el fet d’evocar una realitat més penosa que la nostra hauria de contribuir que ens sentíssim millor? No hauria de ser al revés, en tot cas, en pla “ostres, ja em sentia desgraciat, però és que ara, a sobre, amb el que m’has dit, directament m’he convençut que el món és una merda”? És evident que no, que no pensem així. Per alguna estranya raó, és molt habitual esgrimir aquest tipus de motius just abans de conjugar aquell verb que té tan bona fama i que, sens dubte, esdevé particularment útil quan hom pateix les devastadores conseqüències anímiques d’alguns problemes del primer món: relativitzar. Jo relativitzo, tu relativitzes, ell relativitza i tots plegats relativitzem.
Aquesta setmana he devorat la meravellosa i angoixant sèrie ‘Chernobyl’, de l’HBO. I, parlant de relativitzar, em va fer gràcia sentir-me fer el següent comentari a la meva parella en acabar el darrer capítol –donar per fet que tothom sap què va passar a Txernòbil l’any 1986 és fer un ‘spoiler’ implícit?–: “Veure el que va patir aquesta gent fa que, de sobte, tots els nostres problemes em semblin ridículs”. Per tant, sí, ho reconec, jo també puc buscar en les tragèdies alienes el conhort definitiu per desterrar els moments d’angoixes, preocupacions, dilemes i dubtes –existencials o rematadament frívols– que m’afecten.
I, no obstant això, també reflexiono sobre si la invitació a ‘relativitzar’ ha d’arribar sempre com aquest cop brutal que –per pur contrast, pel xoc de prioritats mai equiparables, per una llei ètica de la gravetat que ens obliga a jerarquitzar allò objectivament greu en detriment d’allò subjectivament dolorós–, no només empetiteix el nostre patiment, sinó que també ens regala una dosi moderada de sentiment de culpa per haver invertit energies emocionals en un trasbalsament que, ben mirat, és ben poca cosa si es compara amb el que li passa a la gent desgraciada de tot el món.
No gosaria qüestionar la conveniència de relativitzar més sovint, i de manera conscient i raonada, aquells ‘first world problems’ als quals massa vegades donem una transcendència que no tenen. Tampoc es pot negar que, en ocasions, pot ser adient oferir una imatge global del patiment aliè –que pot ser tan aliè com es desitgi, fins al punt que sempre es trobarà un exemple tràgic que convertirà en insultantment banal la petita inquietud que ens pugui afectar i que fins i tot gosem expressar en veu alta– per valorar més el que tenim.
Fins aquí, però, arriba la meva empatia amb el fet de parlar de l’Àfrica –o de pensar en Txernòbil– quan algú ens transmet el seu desconhort envers una petita tragèdia –o percepció dramàtica d’una tragèdia entre cometes– quotidiana. La magnitud de la tragèdia –que diria Quim Monzó– pot ser efectivament ínfima, insignificant, si tractem d’extrapolar-la a una escala global de patiment i misèria. I, malgrat tot, realment té sentit renunciar a l’escala humana i minimitzar la nostra intensitat emocional quan aquesta no resulta prou competitiva en equiparar-la a les afliccions –de primera divisió, com el Mallorca– de bona part de la població mundial?
En fi. Si de relativitzar es tracta, ja posats, per què no ho fem també amb allò positiu? Per exemple, recordem-nos mútuament que sí, que molt bé, que estàs feliç perquè t’has enamorat, però que tampoc és que hagis guanyat el Nobel de Física, noia. O vaja, Jaume Carrió, d’acord: és mitjanament comprensible que aquest dissabte, 29 de juny, estiguis content perquè és el teu aniversari i et faran regals i tal. Que sí. Acceptem pop. Però en fi, sense passar-nos amb l’entusiasme, entesos? Al capdavall, no oblidis que, a la teva edat, Marilyn ja havia tingut temps de morir-se i fins i tot d’esdevenir immortal. O sigui que, amor meu, ja ho saps: en bufar les espelmes, per favor, relativitza.
