OPINIÓ

Charles Manson i els estereotips

“No soc dolenta, és que em van dibuixar així”, afirmava la voluptuosa Jessica Rabbit a 'Qui ha enredat en Roger Rabbit?'. Na Jessica, definida pel seu creador com “la fantasia sexual masculina definitiva feta per un dibuixant”, i concebuda, segons el director i el productor de la pel·lícula, com una explosiva combinació de Rita Hayworth, Veronica Lake i Lauren Bacall, actualment no superaria els paràmetres de correcció política més elementals en matèria feminista.

I no obstant això —o precisament—, el seu personatge esdevé paradigmàtic del llast que sovint arrosseguen determinats individus pel fet de tenir un aspecte físic que inspira i provoca unes sensacions i reaccions concretes —en el cas de na Jessica Rabbit, alguns membres animats de l’anatomia masculina demanen torn de paraula quan ella entra en escena. Ella és un dibuix animat; però es tracta d’un personatge de ficció que personifica —valgui la contradicció semàntica— la realitat de persones que existeixen, que van existir i que fins i tot serviren de referència als qui potser feia temps que somiaven en una Jessica Rabbit abans d’agafar els llapis de colors.

Si bé l’aparença sempre ha estat important —amb un èmfasi especial en el cas de les dones amb professions on la imatge és fonamental, com és el cas de les actrius, models o hostesses, per exemple—, la nostra època ha elevat al cub la rellevància de l’aspecte físic en gairebé tots els àmbits de la vida social i pública. I malgrat que, avui en dia, la pressió segueix essent major per al gènere femení, també els homes es veuen sotmesos a tota mena d’imposicions superficials, rígides i esclavitzants en matèria estètica.

Ja no cal parlar només de cinema i moda: també la política, el periodisme, la literatura, la música i fins i tot la ràdio exigeixen comptar amb figures públiques que transmetin una imatge adient. El màrqueting és important, sí, però també es valora que una icona pugui esdevenir objecte d’amiració pel fet de ser capaç de crear i comunicar un missatge, un concepte, una idea, un estereotip encertat. Ha quedat molt lluny el privilegi dels intel·lectuals, artistes o polítics que es podien permetre el luxe d’abandonar qualsevol frivolitat estètica amb el pretext de dedicar les seves forces a temes més seriosos i elevats.

Ara cal assumir que qualsevol petita decisió superficial no només no passarà desapercebuda, sinó que constituirà el primer indici de tota una sèrie de pressuposicions i presumpcions que costarà molt desterrar un cop instal·lades en el cap de qui ens observa. Per tant, i assumint aquesta tendència a l’encasellament, al reduccionisme fàcil, a la categorització basada en prejudicis cada cop més volàtils, hom pot fer dues coses: lluitar contra aquesta tendència i esforçar-se fins a l’extenuació per frustrar tota temptativa aliena de ser reduït a un estereotip, o bé resignar-se i, fins i tot, treure cert profit del fet de viure en una societat tan visual com previsible.

Hi ha molts casos de persones que decideixen convertir en el seu punt fort allò que, vist des de fora, ben bé podria haver-les condemnat a ser víctimes resignades de la imatge que transmeten i del personatge que evoquen. D’altres s’entesten a canviar d’imatge cada cert temps, adaptant-se o bé a l’entorn o bé a la moda del moment, i vivint, per tant, amb l’adrenalina de no saber com et veuran demà, quin rol t’haurà anat millor, ni si d’aquí a deu anys et penediràs d’aquella barba de vint centímetres que mai va acabar d’afavorir-te malgrat que el barber et digués el contrari.

Finalment, hi ha uns pocs individus que sublimen el concepte d’encasellament i les seves conseqüències fins elevar-los a la categoria d’art. Un dels casos més recents d’aquest darrer perfil el trobem en l’actor Damon Herriman. I qui és Damon Herriman? Qui és aquest home que, en el millor dels casos, ens sonarà pel simple fet de tenir un nom de pila coincident amb el llinatge del Matt actor que sí coneixem? Doncs Damon Herriman és algú intel·ligent. Molt. No és el més atractiu, ni el més alt, ni el més baix, ni el més lleig. Per tant, no té cap element que a simple vista pugui fer d’ell un intèrpret imprescindible o amb un valor afegit inqüestionable.

Però Herriman té quelcom especial; una qualitat que potser no l’ajuda a lligar però que, en un sol any, li ha permès trobar dues feines importants en l’àmbit cinematogràfic i televisiu: s’assembla a Charles Manson. I posant cara al mític assassí de Sharon Tate tant a la darrera pel·lícula de Tarantino com a la popular sèrie de Netflix 'Mindhunter', Herriman demostra que sap en quin món viu: i és que, si costa molt que no t’encasellin, potser el millor sigui instal·lar-se còmodament a la casella.

Només cal confiar que Herriman no es fiqui massa en el seu personatge.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF