OPINIÓ

'Charanga y pandereta'

Hi ha cròniques –i no poques crítiques– que es podrien escriure abans que es produeixin els fets que es volen relatar o enjudiciar. Crònica i crítica dels debats dels jerarques dels quatre partits més grossos es poden escriure perfectament sense haver-ne estat telespectador, perquè els papers estan tan ben marcats, responen a uns arquetips tan fèrriament bastits, que la sorpresa, en cas de saltar, és d’una insignificància absoluta.

I, no obstant això, aquestes confrontacions gaudeixen d’una atenció multitudinària. Tant valora el gruix de la gent les idees polítiques i l’exercici de contrastar-les? Semblaria que sí, en principi. Això no obstant, l’exitós apostolat de líders que fabriquen els seus discursos sense deixar lloc a les idees ens fa sospitar. I sospitam que som molt poc exigents amb aquests líders, que ens conformam amb quatre roïssos de retòrica bel·ligerant, insultant i agressiva, sense la més petita remor de les idees. Les ideologies han matat les idees, i el que ens en queda és aquest panorama: dos murris, un home fat i un altre que, en el seu intent de pujar el nivell intel·lectual dels debats, s’estavella contra una Espanya que Machado definí com un país “de charanga y pandereta, cerrado y sacristía, devota de Frascuelo y de María”. I violent i matasetzes. Obscurantista i ancorat en els fantasmes de la Inquisició.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF