Professor de la UIBEn aquests temps pandèmics, poques coses escapen del condicionant que representa el coronavirus per a les nostres vides, les relacions socials o l’economia. No sabem si podrem dinar o sopar amb la família extensa per Nadal; ni si, com recordaven els responsables del Banc d’Aliments aquesta setmana, també ens pot tocar a nosaltres quedar sense res d’un dia per l’altre i haver de demanar ajuda. John Lennon deia allò de “la vida és el que passa mentre t’entestes a fer plans”, i ara fins i tot és difícil fer-los, enmig de tanta incertitud.
No obstant això, permeteu-me filar algunes certeses, que n’hi ha, amb l’objecte de no despistar-nos del tot i trobar un cert sentit a les coses que passen, que ens passen. Segur que n’hi ha més, però aquí van algunes.
Primera: especular amb les nostres esperances, a més de ser immoral, no sols no ens salvarà, sinó que demostra que l’economia continua essent un món aliè a l’oikos i als seus habitants. És el que està passant amb les vacunes, on l’únic cert més enllà de l’efectivitat i dels terminis és que ja tenen preu; encara que el seu valor, ara per ara, és ben incert.
Segona: el capitalisme és un monstre que s’alimenta també de les nostres crisis. Fa unes setmanes era la fusió entre Bankia i CaixaBank i ara el BBVA es menja el Sabadell. Concentració de capitals que Marx ja va exposar al capítol 23 del primer llibre d’El Capital sobre l’acumulació de capitals. El resultat: una creixent distància entre els que tornen cada vegada més rics i els que no ho som, encara que això de les classes socials no estigui de moda.
Tercera: feim tard a revisar a fons el model residencial i de cures per als majors. El 40% dels morts a les Illes vivien en residències; més de 22.000 dels morts a Espanya vivien en residències on el model de gestió s’ha imposat a cop de negoci especulatiu d’alt interès per als fons voltor. Al capitalisme, tant li és dir que no és rendible que la gent visqui tants anys com fer negoci a costa de la seva dependència. Cal un Estat que tengui cura de les persones i en garanteixi el benestar i una vida digna. Retallar la salut, l’educació i els serveis socials ha estat un dels errors més grans en dècades. L’economia subordinada als drets socials, i no al revés.
Quarta: la crisi del règim del 78 és el “no miris un elefant” de Lakoff. El to dels mitjans conservadors és cada cop més guerracivilista; el dels mitjans en general, decebedor pel que fa a qüestions clau com la corrupció de la corona, que no és una fake news. Tot plegat té a veure, també, amb la concentració de capital bancari: el poder econòmic i mediàtic es reagrupa. Aznar va acostar més presos d’ETA que tots els presidents posteriors, però Bildu no pot votar a favor d’uns pressuposts que no agraden a les dretes.
Cinquena: no passeu pena, que el castellà no desapareixerà ni de les escoles ni de la societat, i les escoles concertades, sobretot l’escola catòlica, continuaran rebent fons públics. És una de les trampes del règim, i segons quins xiringuitos no es desmunten d’un dia per l’altre, per molt que la llei Celaá sigui una passa endavant. Dit això, la meva llibertat no és la llibertat de mercat.
Sisena: la incertitud i la por són el brou de cultiu òptim per a bèsties sense escrúpols que tradueixen la desesperació en odi cap als més vulnerables. Estam malament, però n’hi ha que estan pitjor que nosaltres, i l’arribada de pasteres aquí o a les Canàries n’és la demostració. Nosaltres també emigràrem, i de moment el saldo de llaüts i de mallorquins i eivissencs cap a Algèria en temps de fam i guerra continua essent molt superior al de barques algerianes cap aquí.
Setena: la pandèmia no ha suposat cap treva a la violència masclista. Al contrari: com bé ens recorda la campanya #Reaccionem del Consell de Mallorca, una de cada dues dones majors de 16 anys ha patit algun tipus de violència masclista. El feminisme té molt camí per córrer; i els homes, molts de canvis per assumir.
Vuitena: no es repatriarà cap turista britànic encara que no s’hagi fet PCR, perquè les autoritats no tenen cap pla per reduir la dependència del turisme i, clar, “això donaria mala imatge”. Mentre no s’aposti clarament per un canvi de model, les coes als menjadors socials creixeran, i moltes hi quedaran encara que els turistes tornin, com ja va passar amb l’anterior crisi.
Novena: ni el govern més progressista de la història ha tengut en compte que les Illes som el territori pitjor parat amb la crisi social i econòmica de la covid. Continuam a la coa de les inversions en els pressuposts més socials de la història però, això sí, que no faltin euros per als ports i aeroports, encara que estiguin buits.
I la darrera certesa: el futur serà ben fotut si no ens movem. No per negar res, ni per conspirar: per afirmar i defensar certeses i fer que les coses vagin cap endavant. Així ha anat sempre la història.
