Enguany és el centenari de la mort de Rosa Luxemburg, el gran far de l’esquerra que les esquerres han mirat de neutralitzar de totes les maneres possibles: fins i tot amb la mort: uns sicaris l’assassinaren per ordre dels comandaments de l’SPD (els socialdemòcrates alemanys). Potser són més radicals encara les palades de silenci que ininterrompudament s’han llançat damunt de la seva obra, que, tanmateix, no ha cabut mai a la seva tomba: poc o molt, les idees de Rosa Luxemburg perviuen, no sempre amb el caràcter d’immediatesa que tenien quan ella les propagava amb la intenció de variar el curs de les coses, però sí com a nutrient ideològic de tota lluita per imaginar una vida protegida per la justícia.
Mantengué una relació de respecte i consideració amb Lenin, però no es va privar de fer-li crítiques severes que removien els fonaments del bolxevisme: va preveure la dictadura de la cúpula del partit (en lloc de la dictadura del proletariat) per mor de la manca de democràcia interna (sobretot, en els nomenaments fets pels òrgans superiors revolucionaris).
Del seu esperit humanista n’és botó de mostra una de les frases més traginades dels àmbits polítics: “La llibertat sempre ha estat i és la llibertat per als que pensen de manera diferent de nosaltres”. Aquestes paraules constitueixen el nucli generador de la democràcia universal. Però la història, obstinada, ensenya que el poder rarament les inclou en el seu llibre d’estil. Al contrari, quan l’esperit que emanen just comença a treure el cap, el poder les llança a la fogatera inquisitorial. I és que una gota de llibertat pot convertir-se en un oceà bramulant: es tracta d’evitar la gota, i per això ara vivim aquesta onada d’inquisicions, substanciada en mesures que, si han estat preses per la dreta, l’esquerra a penes atenua.
No s’ha notat, de part dels nostres partits d’esquerra, cap especial atenció commemorativa a Rosa Luxemburg. Encara fa nosa al poder. La dreta està immunitzada contra els espartaquistes, no n’aprendrà mai les lliçons elementals. Però l’esquerra és plena de gent que no ha entès que la llibertat de crítica, des de fora del partit, li és tan imprescindible com l’autocrítica –si és que sabem de què estam parlant. Per ser d’esquerra no basta no anar de bracet amb la dreta.
