Cendra

Andorra no és Rio. Fem com fan als països civilitzats. Alliberats del llast de la litúrgia, fan el carnaval quan els peta i, sobretot, quan fa una mica més de bon temps

Amb la mateixa passió que se celebra el carnaval hauríem de respectar la quaresma i el dimecres de cendra, que en són l’excusa. Així com la llum no s’entén sense la foscor ni el bé es pot comprendre sense el mal, ara hauríem de disposar-nos a passar set setmanes fent dejuni i abstinència els divendres, menjant bacallà i congre per a preparar-nos per a la Pasqua de Resurrecció. Si no ha de ser així, si alliberem la feina de rèmores catòliques i si entenem el carnaval com una setmaneta molt ben posada de vacances escolars i l’oportunitat de tenir distreta la canalla uns dies amb disfresses i petites transgressions indumentàries, mira, perfecte. Però fem-lo, doncs, al mes de maig, o a l’abril, quan el fred ja no mossega. Veure desfilar pels carrers tendres criatures a tres o quatre sota zero vestits de bombers o de 'pizzaioli' fa com cosa, podent-nos-ho estalviar. I què me’n dieu dels pobres músics de batucada que, tot i les seves energètiques percussions, poden quedar-se garratibats en qualsevol cantonada. Andorra, per molt que ens entestem a ignorar-ho, no és Rio. Fem com fan als països civilitzats. Alliberats del llast de la litúrgia, fan el carnaval quan els peta i, sobretot, quan fa una mica més de bon temps. A Toronto, al mes d’agost. El famosíssim de Notting Hill, a l’agost, també. A Brooklyn, al setembre. I a molts llocs de l’Europa germànica, els comencen l’onze de novembre, que encara es pot aguantar. Va, que no costaria tant.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF