OPINIÓ

Cementiri amb julivert

A un escrit anterior, servidor al·ludia als cementiris petits que, per diverses raons, tenen plaça a la meva memòria, perquè els he visitat o perquè (el cas de Lofoten) han donat lloc a un poema que te’ls fa viure. Un d’ells era el de Deià, que ja havia visitat mantes vegades abans que hi fossin dipositades les despulles de Robert Graves. Deia que també hi estaven enterrats Francisca Sunyer i el seu marit, Marc Heine, figures principals del Deià dels 60 i fins a la seva mort.

Cometre errors no és tan greu si tens amics que et restableixen la veritat i hi afegeixen context i espècies. Servidor en té un que adesiara –sé cert que no tantes vegades com detecta erros en els meus escrits– em fa notar inexactituds o espifiades. Parl del científic Joan Mayol, de qui hauríeu de llegir, si no ho heu fet encara, Què punyetes és la biodiversitat?, on podreu apreciar la seva altura com a científic i la seva capacitat divulgativa. Mayol, a més, té una curiositat ecumènica, és un bon lector; i ara es dedica a destil·lar un oli de primera (Verderol). Sempre ha viscut i treballat a la vora dels problemes de país que té el nostre país, sobretot a la vora de la gran qüestió de l’ecologia.

Joan Mayol –no em va estranyar gens– em deia, fa un parell de dies, que havia conegut i estimat molt na Francisca Sunyer i en Marc. I em corregia: na Francisca (autora d’un llibret, Viure a Cabrera, d’aquests que et fan una transfusió de vida i d’alguna cosa que deu ser felicitat) no està enterrada a Deià. Les seves cendres, em comunica en Joan Mayol, són al cementiri (el més marí de tots) de l’illa de Cabrera.

I servidor lament haver situat a Deià i no a Cabrera l’abraçada definitiva de na Francisca amb aquest món. He de dir, però, que no em puc perdonar haver-me oblidat d’incloure el cementiri de Cabrera entre els que més m’han emocionat. El meu germà major, Antoni, va ser faroler de Punta Ensiola durant uns anys i jo hi passava llargues temporades. En baixar al port, poques vegades vaig deixar de pujar a la clova minúscula del cementiri, des d’on es contemplava un paisatge en el qual hauria pogut aparèixer a qualsevol moment la nau d’Ulisses de retorn cap a Ítaca. Era una forma massa juvenil de sentir-me part d’alguna cosa molt gran. I, per tornar a les amables dimensions de les coses mensurables, contemplava la parada de julivert –blau de tan verd i dels sucs que el nodrien– que l’amo en Cosme, l’home-orquestra de l’illa, mantenia damunt de la tomba d’un pilot alemany que va anar a morir a l’illa.

Ara que hi pens, commou la grandesa d’aquestes petites coses.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF