EscriptorA l’entrenador de futbol d’origen alemany Jürgen Klopp se li va preguntar aquesta setmana pel coronavirus. Klopp és un home plantós i carismàtic, a més de darrerament barbut, i m’ha fet molta gràcia el que ha dit al periodista: "Jo només soc un home amb una gorra de beisbol i un mal afaitat: no em demanis per segons quines coses!". Klopp ha tingut la decència de callar i no fer-se el savi davant d’un problema que ara mateix està sacsejant el planeta i que posa contra les cordes els governs, les economies i la simple convivència municipal. Davant d’un problema greu no hi hauria d’haver opinions. Les opinions, com ens recorden els savis grecs, només es poden tenir en assumptes en els quals no en podem accedir a la veritat.
Quan hi ha dades indubtables, fets, constatacions empíricament verificables, llavors no hi ha opinions que valguin. Toca ser humils i escoltar els experts. Però, tanmateix, la democràcia no es basa en fets objectius: va de sentiments, és a dir, de la igual capacitat humana de sentir i preferir segons els afectes. Si es basés en la racionalitat no tindria sentit donar el mateix pes a un vot que a un altre vot, perquè això de la raó i la intel·ligència està distribuït d’una manera (bastant) desigual.
Ara mateix torno del supermercat. Són els sentiments de por, la premonició de desastre, el que fa que els ciutadans s’estiguin abocant grollerament als prestatges. La situació voreja el caos, almenys pel que acabo de veure: els prestatges de paper higiènic són buits, i els de pastes i llegums, per bé que no faltava carn envasada, que tanmateix tothom s’anava emportant a bon ritme.
Mentre escric aquestes línies, sembla que dictaran el confinament, almenys amb vista a la setmana que ve, i això és el que motiva que el personal estigui fent acaparament de tota mena de productes bàsics. Algú imaginava que s’arribaria a aquesta situació? Tanquen els teatres, se suspenen els concerts, les concentracions de gent: és imminent, doncs, el tancament d’escoles i universitats, i si les xifres no remeten, el tancament dels negocis que no siguin els de supervivència.
Això ho governa la raó, però també l’emoció, que no deixa de ser una forma de resposta tan contrastada com la que el cervell elabora: el que sentim no és res més que un sistema de respostes afinat per segles i segles d’evolució biològica. Ara mateix, les persones se senten en perill, i activen els sistemes de supervivència més elementals i primaris: tothom es pensa que pot contreure una malaltia mortal, i que val més estar preparat i ben proveït. Fins i tot el recel es fa present entre els membres de la mateixa família. Tothom es torna mig cavernícola. A mi tampoc em demaneu segons quines coses.
És ben previsible que això no ha fet res més que començar. Les escenes que veurem aquests propers dies confirmaran tot el catàleg de les nostres grandeses i misèries, com a individus i com a societat. Fem bondat, ajudem-nos, compadim-nos. Fem-nos companyia sense tocar-nos gaire. Confiem en la veritat, és a dir, en la raó i en la vida. A veure si a la llarga en podem riure, de tot això.
