OPINIÓ

Cavalquen, doncs lladrem

Momentàniament han deixat de lladrar. No es deu al fet que hagin decidit alegrar-nos la vida amb una treva de Nadal. Ni tan sols que estiguin negociant la formació del govern andalús. De fet, la calma tot just haurà durat un cap de setmana, el temps de tancar els pactes. Rivera i Casado ens han acostumat que, quan els altres cavalquen, ells lladren. I ara resulta que els altres governen a l’Estat, que és el que realment a ells els interessa. Han grinyolat una mica després de la reunió de Sánchez i Torra, però no tant com s’esperava. Estaven ocupats en altres coses. El tema és que “transgenitzaven”, per dir-ho d’alguna manera. I, quan “transgenitzen”, es veu que no lladren. Sobretot si l’operació transgènica es fa a partir d’un esqueix de Vox.

No va ser un lapsus utilitzar “transgènic” en lloc de “transsexual” en el text del pacte de govern d’Andalusia entre els populars i la neodreta de les mil cares, els va sortir de l’ànima. Com li va sortir de l’ànima a un president dels hotelers dir que si no quedava altre remei haurien d’“inseminar” les catifes, en una àrdua discussió en què el govern els exigia ignifugar els materials dels hotels. Transgènic per transsexual o inseminar per ignifugar, lapsus? No, ànima, ànima. I és que la impostura es despulla més ràpid que un Pare Noel en ple mes d’agost. Ara la dreta muda el que sigui i insemina el que calgui per tal que l’anyada de vots sigui més abundant i poder formar govern. Tot s’hi val. I el govern d’Andalusia sorgirà d’un esqueix de la ultradreta, diguin el que diguin i lladrin el que lladrin.

Els dos joves alfa de la dreta han aconseguit que el mapa polític sembli una d’aquelles il·lustracions dels antics mapes de la Gran Guerra en què les figures de gossos rabiosos nacionals es barallen per dominar Europa. Encara que sigui un diàleg entre governs, a ells dos no els va bé que els altres dialoguin, ni tan sols per reconèixer que existeix “un conflicte sobre el futur de Catalunya” i apostar per una “proposta política” que conciti un ampli suport entre la societat catalana, com deia el comunicat de la reunió entre Sánchez i Torra. De fet, hauríem de dir que no hi ha res nou en el comportament de la dreta, ja que és el que havia fet fins ara, fins i tot quan governava. Segueixen amb la tàctica de sotmetre l’oponent. En tot cas, ara amb una mica més d’histrionisme, més radicalitzada.

Però, la transgenització de la dreta a partir d’un esqueix ultradretà inclou una pàtina social per edulcorar l’inevitable oli de ricí tan acostumats a utilitzar. És precisament en aquest punt quan tergiversen els conceptes, com en el programa de govern per a Andalusia. Com que no estan molt avesats al tema mostren el llautó. No oblidem que fer-se seu el marc conceptual propi de l’esquerra és una manera de fer que ha emprat sovint la dreta. Si això servís per canviar el món, encara que només fos perquè canviassin ells, ho hauríem de donar per bo. No obstant això, l’experiència ens indica que no ha estat així. Sempre han volgut treure avantatge de la debilitat dels altres.

En tot cas, la qüestió no és qui és més “social”. Per això, hauríem d’entendre que la millor política social és aquella que no es fa, per innecessària. Les polítiques socials, que, en bona part, són una de les principals preocupacions dels governs progressistes, no són més que pegats a les escletxes del sistema, una resposta benintencionada a la injustícia existent. En aquest sentit, la dreta es pot apoderar d’algunes paraules –encara que no les sàpiguen pronunciar–, però no de les aspiracions reals que hi ha darrere de cada una d’elles, ni de la lluita que comporten. Pot robar les paraules, però no les polítiques. No representen els seus interessos.

Això es diu lluita de classes, encara que el terme està en desús. No obstant això, per als tebis de cor, els que naveguen sense nord entre les procel·loses aigües de l’individualisme propi de la societat de consum, de l’economia per davant de tot, els recordaré l’arxiconeguda frase que va escriure l’empresari multimilionari estatunidenc Warren Buffet, el 14 d’agost de 2011, en un article a 'The New York Times': “Hi ha una guerra de classes, i la guanyen els rics”.

Es dirà com es vulgui, però els interessos de la minoria rica no coincideixen amb els d’una immensa majoria de la societat. Per això mateix, el sentit social de la política és aquell que actua en profunditat i que provoca canvis estructurals irreversibles que fan que els udols de la dreta no siguin cants de sirena per a ningú.

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF