Publicitat
Publicitat

Carta a l'Emili / 112, emergències

Carta a l'Emili

Estimat Emili, com passa el temps. Ja fa un any… Per aquí, si fa no fa com sempre. O no del tot. Si avui hi hagués eleccions, les guanyaria Esquerra Republicana. Si no t'ho explico cronològicament potser et costarà d'entendre. Resulta que l'Onze de Setembre vam fer la manifestació més gran de la història. El crit més repetit va ser "Indepèndencia", els diaris van titular que "Catalunya havia dit prou" i La Vanguardia va vendre, a mans plenes, el vídeo d'aquella Diada tan especial. Artur Mas va córrer a convocar eleccions demanant una majoria excepcional i, en comptes d'anar endavant, va anar molt enrere i encara no ha trobat la manera de tapar les fuites. Mentrestant, a Espanya, no s'adonen de la magnitud de la nostra decisió. Encara es pensen que és un sentiment minoritari i teledirigit pel nacionalisme polític. En realitat, és al revés: els partits ja fa un any que van a remolc de la població. I espera't, perquè estem cansats de les baixades de pantalons, de la puta, de la Ramoneta, de tanta moderació envasada al buit i que, els de sempre, ens facin passar amb les raons de sempre. També en aquest any hem tingut un tema d'espies que ha esquitxat tothom i que t'hauria divertit bastant. Un micro ocult en un ram de flors del reservat d'un restaurant ha destapat tota una trama que t'hauria servit per fer una novel·la, infantil esclar. La formiga Piga hi hauria sucat pa. Pel que fa a la llengua i a l'escola, pocs canvis. L'última atzagaiada -res de nou- arriba ara amb una nova llei educativa que s'acabarà quan caduqui la majoria absoluta popular. El Celler de Can Roca és el millor restaurant del món, el Barça ha tornat a guanyar la Lliga i, si et serveix de consol, una editorial anglesa ha comprat els drets de Pa negre . Enhorabona i que triguem a reveure'ns.

112, emergències

Diumenge, a l'hora de la migdiada, vam arribar en tren des de València. Havíem anat a un casament a Santa Catalina on el capellà, al damunt de l'altar, només hi tenia un iPad que li servia per a tot el ritual. La sorpresa, però, la vam tenir a la tornada a Barcelona. En arribar al pàrquing de l'estació de Sants, al costat d'on teníem el cotxe aparcat, vam veure una escena que vam decidir denunciar. Una parella que es parlava amb accent afrancesat -ella uns trenta, ell rondava els seixanta- treien maletes i embalums que tenien amagats rere unes capses de cartró damunt dels canons d'aire condicionat de l'entrada de cotxes. Semblaven maletes robades que, en aquell moment, obrien -i rebentaven- per treure'n el que hi trobessin de valor. Així ho vam explicar a la sala de control del pàrquing, on dues persones engabiades rere un vidre no en van voler saber res. Van dir que no tenien seguretat, que no pensaven sortir a veure-ho i que, en tot cas, pugéssim a l'estació a denunciar-ho. No ho vam fer. Vam estimar-nos més telefonar al telèfon d'emergències, ara que ens hem après que és el 112. Primer vam fer tota l'explicació, fil per randa, a l'operadora que va fer el cribratge inicial. Al cap d'una estona de conversa, ens van passar amb una segona veu, dels Mossos d'Esquadra, a qui vam haver de tornar a explicar tot el que havíem vist. Portàvem deu minuts al telèfon i encara detallàvem que l'acció passava just davant de les places A9 i A10. Finalment ens ho van agrair i van dir que pengéssim que ens trucaria la patrulla que aniria cap allà. Quan ja arribàvem a casa, ens van trucar per demanar el què. Segurament calen tots aquests passos, però si l'emergència és una urgència, començo a pensar si serà útil que m'hagi après de memòria el telèfon 112.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF